Els Bancals d’en d’Assís Suriol

Vins que et connecten amb el territori i que mantenen i guarden una fragància del que els nostres avis ens van deixar.

Avui faig cap a Grabuac, un petit barri dins el terme municipal de Font-Rubí, on he quedat a dos quarts de deu amb l’enòleg de Can Suriol per visitar la vinya biodinàmica “els Bancals”. En d’Assís Suriol (Vilafranca, 1982) és l’enòleg del celler des del 2006, el mateix any que va acabar la carrera d’enologia a la Universitat Rovira i Virgili de Tarragona. Des de llavors, ha radicalitzat la seva aposta per una agricultura més ecològica, per la utilització de varietats tradicionals del Penedès i per la recuperació de les botes de castanyer. Un canvi de rumb que li ha permès oferir vins i espumosos de la màxima qualitat amb la tipicitat del Penedès marcada en cada una de les seves ampolles.

El trajecte en cotxe fins al celler és curt i agradable. Uns 8 minuts des de Vilafranca. Aparco el cotxe entre maquinària agrícola i em dirigeixo a unes petites oficines on em rep la Pilar, la persona encarregada d’atendre les visites. Pregunto pel d’Assís. —Fa una estona que ha passat per aquí. Si surts a fora, el veuràs passar amunt i avall.
Dit i fet. Surto a fora i no passa ni un minut que surt de la casa amb un somriure i els braços ben oberts. Persona extravertida, resolutiva i sempre amb el cap ocupat amb alguna cosa, parlem una estona del que em té preparat per avui.

—L’objectiu és arribar amb bicicleta a la vinya dels Bancals, situada a uns 14 kilòmetres de distància, tot seguint la carrerada. Allà mateix, tastarem el vi blanc Els Bancals mentre esmorzem pa amb oli de casa i una mica de fuet. Bé oi? —comenta en d'Asssís.
Sobre paper no sona malament. Sobre la bicicleta, 14 quilòmetres s’han fet bastant llargs. Aquest any hauré de fer més exercici… o escollir algú que no tingui el ciclisme entre les seves aficions.

—Així que també feu oli?
—O i tant! No només som viticultors. Som pagesos. Tenim unes 100 oliveres que voregen les nostres vinyes de Can Suriol. A més a més, tenim dos camps, d’una i dues hectàrees, als peus del Castellot (Castellví de la Marca). En total, elaborem uns 1.000 litres d’oli d’oliva Arbequina verge extra. A moltes vinyes també tenim ametllers, i algun garrofer. Ens ajuden a delimitar el terreny i contribueixen a mantenir el paisatge mediterrani clàssic de la vinya, l’olivera i el garrofer. Si a això li sumes una mica de pedra seca, tens una vista de postal!
— I quan vas decidir ser pagès?
— Diria que de petit, corrent i jugant entre les vinyes de la Masia de Can Suriol. La decisió meditada i transcendent encara no la he presa però si que tots els meus actes em diuen que he decidit ser pagès. I m’agrada fer la diferenciació entre pagès i viticultor, ja que al Penedès ens hem centrat massa en el monocultiu, que acaba generant problemes al sòl i de realització personal.

En d’Assís viu al Castell de Grabuac, una masia del segle XV, amb la Núria, i els seus tres fills (la Paula, la Queralt i l’Ot). També hi viuen els seus pares, el Francesc i la Irene, i l’Àvia Montserrat, que a 90 anys encara es veu en cor d’agafar el cotxe i posar ordre en una casa tan gran. Mentre preparem l’excursió m’explica que la propietat va passar a les mans de la seva família el 1864.
—Amb la desamortització de Madoz el mas passa a mans dels Suriol. Abans n’érem només els masovers. La majoria de gent només coneix la desamortització de Mendizábal però la realment important va ser la de Madoz.
He de reconèixer que jo era dels que només li sonava la de Mendizábal. Mentre parlem d’història anem per la casa agafant el menjar i el vi que hem de tastar.
—El cognom Suriol segurament ve del fet que la família era originària de Súria. Tenim documents del segle XII que ja en parlen.
Penso que té lògica. Un cop ho tenim tot a punt, agafem les bicicletes i fem cap a la sortida. Com a bon amfitrió, em cedeix la bicicleta que utilitza regularment mentre que ell n’utilitzarà una que pel cap baix deu tenir uns 50 anys. Vist amb perspectiva, ni s’imagina com li agraeixo el gest.

La carrerada

Sortim de Grabuac i agafem la carrerada.
—Aquest camí és el que utilitzaven els pastors per moure els seus ramats pel Penedès. A l’estiu pujaven cap dalt a Font-Rubí buscant la fresca i a l’hivern baixaven a la costa buscant temperatures més suaus. Li comento, entre esbufecs, que els pagesos coneixen molt bé el territori.
—No només el coneixen sinó que el vertebren. Són els que li donen forma i els qui en tenen cura. No hi puc estar més d’acord. Els pagesos són els jardiners de la natura i el nostre lligam amb la terra, un dels darrers que ens queda.
La plana del Penedès en un matí d’hivern, amb Vilafranca mig emboirada i l’imponent pic de l’àliga al fons.

És desembre i una mica de boira enterboleix tot el paisatge. La bicicleta et permet descobrir el territori al ritme que es mereix. Veure els matisos. I a més a més, relaxa.
—Tenim un tresor i no en som conscients.
En d’Assís assenteix. Penso a baixar les revolucions. Desaccelerar. Abraçar la vida lenta. Al ritme dels pedals tot es veu diferent.
—Un dels avantatges de viure al camp és aquest. La calma. I també que necessites poc per viure. Jo acostumo a dir que un pagès segurament mai serà ric, però tampoc serà pobre. No tens tots els inputs de quan vas a la ciutat, que t’intenten vendre qualsevol cosa a qualsevol moment. Aquí amb poc ja fas. A més a més, no et crees més necessitats que les justes.
Torno a estar completament d’acord. Ja ho deia el gran Josep Pla fa una bona pila d’anys, “A vegades baixo a la ciutat per veure els aparadors i saber el que no necessito”.

El secret de les botes de castanyer

I parlant de fa una bona pila d’anys, li pregunto sobre les botes de castanyer amb les que envelleix els seus vins i caves.
—Abans el vi es transportava amb el recipient més pràctic i econòmic. Amb el que tenies més a mà. Els romans ho feien amb àmfores, els francesos amb botes de roure francès i aquí es feia amb botes de castanyer. Tots tres envasos feien perfectament la seva funció. Pel que fa a l’envelliment, el castanyer té el porus més gran que el roure americà i francès. El vi doncs, respira més. Fa uns anys, vam comprar botes de castanyer de 200 litres i el vi se’ns oxidava. Ho vam provar amb botes de 500 litres i el resultat no va ser gaire millor. Al final, vam optar per les botes de 1.000 litres, com ja feien els nostres avis fa més de 100 anys. El resultat va ser òptim. Vam arribar a la mateixa conclusió que fa un segle. Tot i les noves tecnologies, fer vi encara és un diàleg constant amb els nostres avantpassats.

—I què li aporta el castanyer?
—El castanyer quasi no aporta notes de fusta, ni vainilla ni res per a l’estil. Només ajuda a envellir i arrodonir el vi. És una ximpleria cuidar tant el raïm i la vinya per després tapar tota la feina feta amb un excés de fusta. —i parla amb coneixement de causa—. En sortir de la facultat, el primer que vaig fer va ser comprar botes de roure francès. Volia fer un vi emmirallant-me amb els grans clàssics bordelesos. Al moment de posar-me’l a la boca vaig entendre que allò no era el que buscava”.

Parem un moment per agafar aire. En d’Assís m’acosta una mica de most que treu de la seva bossa.
—Malvasia de Sitges d’aquest any, i sense filtrar!
—La plana del Penedès no és plana!
—No pateixis que ja arribem!
Una mica més recuperat, li trec el tema dels vins naturals per veure si així ens podem quedar una estona més quiets.
—Un vi natural, primer de tot, ha de ser bo. No té sentit elaborar un producte amb la màxima cura si després no es pot gaudir. Jo sempre dic que en el gris es troba la dificultat. Per exemple, hi ha gent que no vol posar sulfits en cap cas i hi ha gent que en posa massa. El repte és posar-ne només si és necessari però per això has de tenir un coneixement absolut de tot el procés. Si has de fer alguna petita concessió, ha de ser per un molt bon motiu. Tot i això, el conflicte intern sempre hi és.

Reprenem la marxa i la conversa va a millor ritme que les meves cames.
—Els vins naturals són vins sense maquillatge, autèntics, purs. En canvi, hi ha vins que aromàticament són sorprenents però un cop els proves queden en ben poca cosa. Pots seleccionar els llevats en un laboratori i assegurar una bona fermentació… però si li treus els llevats autòctons, li estàs traient el vincle amb la vinya i la memòria de tot un any. Perdem una part important de la sintonia entre la vinya i el vi, i molta informació que mai arribarà a la copa.

La vinya viva d’els Bancals

Després d’una mitja hora llarga sobre la bici comencem a entreveure el poble de Les Gunyoles. La vinya dels Bancals es troba just al costat, a dalt d’un petit turó. L’espai transmet calma i tranquil·litat. Arribem per un caminet que serpenteja costerut al peu de la muntanya. Amb la bici a l’espatlla encarem l’últim tram de trajecte. La vinya es reparteix en tres feixes a diferents nivells, envoltada de bosc mediterrani pel sud i amb una excel·lent vista panoràmica de la plana del Penedès. L’aire és ple d’olors de farigola, pinassa i romaní, i les ravenisses encatifen la vinya. A la feixa del mig, la més ampla de les tres, deixem les bicicletes i respirem.

Una de les coses que més em sorprèn és la increïble vegetació entre les fileres dels Bancals. La vinya s’ha convertit en un autèntic refugi de la biodiversitat, on prosperen flors, plantes i animals. Aquest ric ecosistema contribueix a una excel·lent pol·linització del raïm, a un efectiu control de plagues i a un manteniment òptim de la fertilitat del sòl. La planta viu lligada i integrada a la natura, formant part d’un sol tot amb l’entorn. A més a més, m’agrada pensar que si algun cop els humans desapareguéssim de sobte, aquest tipus de cultiu respectuós amb el medi, és el que més s’acosta a la màxima que “no es noti que hem estat aquí.

I veient la vinya i el paisatge no em puc estar de preguntar el tòpic.
—Què li falta al Penedès per ser una regió vinícola important?
—Mites i llegendes. Tenim bons vins, i gent formada i treballadora, però ens falten històries. Referents. Vins que tot el món conegui. Hem de crear mites. Vins que formin part de la imaginació popular.
—I com ho hem de fer?
—Primer de tot, diferenciar-nos. En un món cada vegada més globalitzat l’únic camí és potenciar el que ens fa únics. I això només ens ho pot donar les varietats autòctones. Hem d’apostar per les varietats d’aquí: sumoll, xarel·lo, parellada, mataró… però sense perdre el cap. Si tenim un cabernet de fa 50 anys, no l’hem d’arrencar. Això és una ximpleria! Podem fer servir millorants, com fan a molts altres llocs, però deixant el pes del vi a les varietats d’aquí.
Jo només hi afegiria donar el reconeixement que es mereixen els pagesos com en d’Assís. Són l’autèntic tresor del Penedès. Persones que escriuen amb traç ferm un futur d’allò més prometedor.

Recordar d’on venim per saber on volem arribar.
— Qui o què t’inspira?
— El meu pare, el meu avi, els avantpassats o inclús els pagesos de la comarca. Tots han estat una font d’inspiració que continua nodrint cadascuna de les meves decisions. L’únic camí dels pagesos penedesencs és intentar que tots els actes i pensaments vagin encaminats a elaborar els vins més tradicionals i únics. Millorar l’herència física i etèria que hem rebut. Només així, podrem transmetre un bon llegat als nostres descendents.

L'experiència del tast

Obrim les bosses i seiem a terra. Segueixo rumiant sobre això de crear mites i llegendes. Potser sí que l’únic que ens falta és saber-nos explicar millor. Mentre jo encara dono tombs sobre la frase, veig que en d’Assís ja ha obert l’ampolla i m’acosta una copa. Amb una llesca de pa ben regada d’oli d’oliva en una mà i a l’altra el vi, començo a gaudir realment de la sortida.

El Bancals no passa desapercebut. És un vi amb nervi, cruixent i viu. En boca és fresc, cítric i de salivació incisiva. Els vins que provenen d’agricultura biodinàmica tenen una força que mai et deixa de sorprendre. És l’energia de la terra. Després arriben suaument les notes a fruita blanca i un delicat perfum floral ho inunda tot. Un excel·lent exemple del que la varietat xarel·lo pot oferir. Li estic a punt de preguntar si és això el que buscava en un vi però veient-li la mirada ho tinc clar.

Després de beure’m la copa, la vinya dels Bancals encara em sembla més especial. Els grans vins són els que t’expliquen coses i aquest descriu detalladament aquest entorn on ens trobem. Olora a camp i a pluja fresca. A aire net i a batec de vida. Em deixo portar per l’energia dels Bancals i, per un moment, formo part de l’entorn. Definitivament, som el paisatge que ens habita.

Els Bancals, el perfil del campanar, ravenisses i romaní; aromes nítides, llum d’hivern, llevant i cel clar. Un espai net i pur, una força atàvica, un vincle amb el que és viu. En aquesta terra generosa i antiga, vital i brillant, les vinyes velles de xarel·lo et recorden constantment que som un traç que s’endú el vent. La natura, que és mare, ens sobreviurà.