Entre vinyes amb la Maria i en Pepitu

Que la vida tingui el ritme d’un diumenge d’estiu

Som a principis de març i el cel és gris i baix. Per la finestra de l’habitació hi entra una llum d’hivern, metàl·lica, una mica aspra. Un dia trist i apagat, però que en poc més de trenta minuts s’omplirà de llum, de paraules i de (vi)da. 

Avui he quedat amb la Maria, en Pepitu i els seus dos fills, l’Oriol i la Selma, per compartir un matí entre vinyes al bell mig de l’Arboç, el poble de les cases boniques. Allà m’explicaran els seus dos projectes, el celler Entre Vinyes, situat enmig del parc natural del Foix, i Cal Petó, l’espai de tast i cultura. Dues cares que s’entrellacen, es creuen i es trenen per oferir una oferta molt més enriquidora.

La finca Cal Petó

El trajecte de Vilafranca a l’Arboç per la nacional tres-cents quaranta no supera els quinze minuts. Deixant enrere Cal Claramunt, veig, entre calitja, la massa de l’església i el campanar quadrat de Sant Julià aposentat a dalt del turó. Més a la dreta, l’esvelta silueta de la Giralda, l’edifici més icònic del municipi, amb l’impressionant façana guarnida d’arcs de ferradura i rodejada per una tanca de petits merlets.

Passat el monument a la puntaire, agafo el primer trencall a mà esquerra i arribo al celler. La finca Cal Petó es troba a poc més d’un centenar de metres del municipi, delimitada al nord per una filera de cases perfectament arrenglerades i al sud per una extensa plana de vinya i cultius. A l’horitzó, el verd fort dels arbres de fulla perenne, alzines i pins, que encerclen la muntanya de Clariana.

El celler, estucat d’un ocre terrós, ocupa l’espai d’una antiga granja de pollastres, mentre que l’habitatge de la família s’estableix en el que havia estat una granja de porcs. Al davant d’ambdós edificis, una esplanada amb la mida justa per omplir de sons i paraules l’entorn de la finca. Sota el porxo de la casa, parlant tranquil·lament, m’esperen la Maria, en Pepitu i el seu pare, en Jaume. De seguida la conversa ens porta a parlar de com era el Penedès fa una bona pila d’anys.

Amb els ulls d’en Jaume

En Jaume, amb el sol i la lluna, la pluja i els vents de tants dies sobre el rostre de la pell, m’explica la seva llarga relació amb la vinya.

—Encara recordo quan a casa vàrem comprar el primer tractor, un McCartney. Era l’any seixanta-dos i allò fou una autèntica revolució. Abans treballàvem amb animals, un cavall o un matxo, i era una feina molt dura.
—Vau ser dels primers del poble a tenir tractor? 
—Segurament. En aquell temps comprar un tractor era tota una història. Per començar, abans les vinyes es travessaven. Es llauraven amb cavalls per l’ample i després es travessaven. Amb el tractor, això ja no es podia fer, i mira que no era massa gros! Només tenia vint cavalls de potència.
—I què vau fer? 
—Doncs vam haver de buscar una solució per a no travessar-les. Llegint una revista francesa vam descobrir el sistema guyot i amb en Ferré Montayà, un senyor molt emprenedor de l’Arboç, ens vam decidir a posar-lo en pràctica. En Ferré tenia un cunyat que treballava en una fàbrica. Aquest familiar ens va portar el filferro per enfilar els ceps. Recordo que vam plantar unes estaques de castanyer que ens van durar quatre dies. Les vam posar en remull dins d’unes bótes velles amb sulfat, perquè així aguantaven més, però no ens va servir de gaire. Vam agafar unes quantes vinyes de xarel·lo i les vam enfilar de dalt a baix. Una d’aquestes vinyes la vam arrencar el dos mil tretze amb unes produccions altíssimes. 
—I els veïns què deien? 
—Ens van prendre per bojos! Me’n recordo que hi havia un senyor de Clariana que, quan va veure aquella vinya encaragolada, li va dir al meu pare —Ramon, tres anys i hauràs d’arrencar aquesta vinya!—. Aquell senyor es va morir, el meu pare es va morir i aquella vinya encara va aguantar una bona pila d’anys més. Allò va ser tot un èxit! 
—Te’n recordes de quines varietats teníeu?
  —Xarel·lo. Jo he arribat a la conclusió que vam començar amb xarel·lo i acabarem amb xarel·lo, perquè és el que va bé al Penedès. És indiscutible! Hem provat de tot, però ja veig que tornarem al punt de sortida i farem el tomb sencer. Nosaltres i els veïns!
  —I xarel·lo vermell?
  —N’he sentit a parlar, però en la meva època, a l’Arboç, no en teníem.
—Ara en plantarem, pare. Aquest any hem elaborat un vi amb xarel·lo vermell, però hem comprat el raïm a un amic de la casa. L’any passat vam arrencar una vinya de xardoné i el plantarem allà.
  —Fa uns anys, tenir xardoné era fabulós —comenta en Jaume. Ens guanyàvem bé la vida gràcies al xardoné! La gent que no en tenia anava més justa. Però ara no. Ara ens trobem que paguen el mateix i que produeix força menys. El nostre el portem a la cooperativa de l’Arboç.
  —A quin preu el paguen?
—L’any passat, a vint-i-sis o vint-i-set cèntims el quilo… un desastre! —exclama en Jaume. I encara sort que tenim bones terres! A Clariana surt un producte que és fora de sèrie. El sòl és ric amb carbonat de calci. Totes aquestes muntanyes del voltant són de pedra blanca. Pots fer el que vulguis: melons, raïm… tot queda bo!

Els senglars adoren els melons i el cabernet sauvignon

La terra del voltant del celler té un color roig, d’argila. Entre les fileres dels ceps hi neixen petites constel·lacions de flors blanques i grogues enmig d’un camp d’herba menuda i grisa.

—Encara en planteu de melons?
—N’hem deixat de plantar per culpa dels senglars. Se’ls fotien tots! —comenta en Jaume.
—I aquí a la plana no baixen?
—I tant! Les llums del davant de la masia van amb sensors —m’explica en Pepitu. Una nit es van engegar i vaig sentir petjades. Vaig sortir de casa pensant que em trobaria algú pel pati… i era una família de senglars! Me’ls vaig quedar mirant des del portal. Una mica més i ploro de l’emoció!
—A Clariana, en veig sovint —afegeix en Jaume.
—Després anirem a una vinya de Clariana, el torrent de les bruixes, que fa cinc anys que treballem amb coberta vegetal i no hi ha manera de conservar-la —comenta en Pepitu. Els senglars ens l’aixequen. Ja ho veuràs, sembla que estigui llaurada! Però estem de sort perquè per la verema no hi van. No ens cal ni posar el pastor elèctric!
—Perquè el raïm ecològic no és gaire gros. Potser les vinyes de la vora fan el raïm més gros i es mengen aquest altre —explica en Jaume.
—Segons com el raïm del voltant té més polpa i atipa més—afegeix la Maria.
—Remenen tant perquè busquen cucs. En cobertes vegetals n’hi ha molts més —afegeix en Jaume.
—Coneixes en Tomàs Llop? —em pregunta en Pepitu. És un senyor de l’Arboç que va començar a treballar amb cobertes vegetals fa vint anys. Un pioner! He anat a alguna xerrada seva i tot el que explica és molt interessant! Diu que el senglar menja raïm perquè és el que té a disposició. Si troba alguna cosa que li agrada més no li farà ni cas.
—El senglar és dramàtic amb el cabernet sauvignon —diu en Jaume. Just comença a trencar el color que ja se’l mengen. I amb el moscatell també és una cosa terrible! Et desmaneguen el cep de dalt a baix. Per Sant Joan ja hem de posar el pastor elèctric. Tremendu! Un desastre! L’any passat vam deixar una vinya per collir més tard, la de la plana vella, i amb una nit van fer un disbarat. L’endemà ja no quedava res. En canvi, el xarel·lo només se’l mengen quan ja no en queda cap altre.
—Si vas a buscar grau i esperes massa, els senglars s’ho foten tot —adverteix en Pepitu.

Ballar al so que toquen 

Els ulls que brillen quan estàs amb persones que estimes i parles d’aquella manera tan teva, tan de dins. Sense filtres, sense barreres, tal com raja. En Jaume s’il·lumina quan parla del seu Penedès.

—A part de xarel·lo, quines altres varietats recordes?
—També teníem macabeu perquè tenia l’avantatge que no costava tant de collir. Amb pocs collidors ja passaves. Sortia més barato! Però com he dit, aquí, el que realment va bé és el xarel·lo. No hi ha discussió. El que fem amb el xarel·lo no ho podem fer amb cap altre varietat.
—Només xarel·lo, pare?
—Havíem tingut sumoll negre, però no gaire. Era més pel gasto. El fèiem en un celler que teníem a Clariana. Teníem un celler a Clariana per les vinyes de Clariana i un celler a l’Arboç per les vinyes de l’Arboç. Aquest últim encara el tenim. Hi guardem unes quantes bótes. Després saps què va passar? Que ens vam dedicar als préssecs. Vam fer una quantitat de préssecs increïble! I melons! Moltíssims! Perquè llavors l’horta donava molt i la vinya no tant.
—Quin canvi de paisatge.
—Tota la plana estava plena de presseguers. Teníem red havens, red lovers… els portàvem al sindicat i els exportaven per tot l’estat espanyol. A Bilbao, a Madrid… i els pagaven bé! Eren préssecs de secà de molta qualitat. Després hi va haver problemes al sindicat. No sé ben bé què va passar. Els que van entrar a la junta els hi interessava més el vi que els préssecs i crec que ho van ensorrar ells mateixos. Llavors vam tornar a la vinya. Recordo que vaig entrar a la cooperativa amb vint-i-set anys. Mira si n’ha passat de temps!
—Les feines de la vinya devien ser molt diferents.
—Al celler anàvem amb portadores de fusta. Allò era criminal! Estava fet per matar a la gent! Després, va haver-hi uns anys que veníem part del raïm de Clariana a la casa Codorniu. Primer amb coves i més tard amb caixes. Veníem molt de raïm. La meitat de la plana, gairebé cada any, anava a Codorniu.
—Amb el préssec i la vinya es vivia bé?
—Avui en dia, el pagès es dedica cent per cent a la vinya, abans ho teníem molt més repartit. Teníem vinya, presseguers, ametllers, oliveres… llavors, si un any la vinya anava malament, podies comptar amb la resta. El monocultiu no sé si és gaire bon negoci…
—I animals?
—En aquesta nau hi teníem els pollastres. I en aquesta d’aquí al costat hi teníem els porcs. Depeníem de vàries coses… també fèiem sembrat i teníem ordi per a les bèsties.
—És que et fot una baixada de producció pel míldiu del setanta per cent i, de cop i volta, ja no tens ingressos. Amb la mentalitat d’abans, segurament més correcte, et quedaven els presseguers, les oliveres, els pollastres… —comenta en Pepitu.
—Era l’assegurança agrària! —afegeix la Maria.
—Hi va haver una època que vivíem de les bèsties. A la granja, teníem cinc mil cinc-cents pollastres cada deu setmanes i vuitanta porcs cada vint —ens explica en Jaume.
—El Penedès està ple de granges abandonades —respon la Maria.
—I des de fa uns anys, molta gent les està intentant recuperar per a fer-hi el celler. Aquesta construcció de la granja que veus és molt comuna. N’hi ha cinquanta mil d’iguals! Amb els mateixos pilars al mig, algunes amb uralita, d’altres amb teulada… però són favades! De Sant Jaume dels Domenys a la Múnia n’hi ha un fotimer! —afirma en Pepitu.

—El pagès ha de diversificar el negoci.
—I fer vi, que et dóna poder de negociació. No tens tanta pressió per vendre el raïm i pots jugar una mica més amb el preu —afegeix la Maria.
—Si la gent jove es posa a la vinya, han de buscar un enòleg i, entre els dos, muntar una microcooperativa —diu en Pepitu. I potser també algú que sàpiga vendre. Una cooperativa de tres persones i som-hi! És el futur que veig al Penedès, perquè si hem de dependre dels grans volums o del preu que et paguen el raïm…
—El pagès ha d’escollir quin model vol seguir.
—Per sobreviure, el pagès ha d’explotar la vinya d’una manera brutal: ha de llaurar molt, ha d’ensulfatar més… és insostenible! —afirma en Pepitu.
—Un altre problema que tenim és que el Penedès és un desert. Fas una analítica de sòl i no trobes matèria orgànica —respon la Maria.

—Ara sembla que la gent ho comença a veure! —diu en Jaume. —No només ho han de veure, han de començar a treballar amb coberta vegetal i baixar la producció un trenta per cent —contesta en Pepitu.
—Però si només vius del raïm, ja no arribes a final de mes —respon en Jaume.
—És un peix que es menja la cua! No poden cuidar la terra, perquè si la cuiden massa els hi baixa la producció. I si els hi baixa la producció, no poden viure només del raïm —afegeix la Maria.
—La importància de saber elaborar vi.
—Tot es troba en el mateix context. Les grans produccions de fa anys va obligar els cellers a tecnificar-se. Es necessitaven coneixements i maquinaria molt cara per a elaborar aquell vi perfecte. Ara, per sort, el món del vi està agafant un altre camí. Treballar artesanalment és diferent. Si tens bon raïm i està ben cuidat, el vi es fa sol, però si tens un raïm dolent et veus obligat a tecnificar cada procés i fer caps i mànigues per a corregir-lo —sentencia la Maria.
—Els grans cellers tenen molta pressió. Treballen amb tines d’acer de cent mil litres! I amb l’obligació que ha de quedar bo! —comenta en Pepitu.
—Amb raïm desequilibrat i buscant grans produccions, les correccions al celler són imprescindibles. Necessites química. En canvi, si tens raïm de qualitat, equilibrat, només l’has de deixar fer. El vi es cuida, no es fa —sentència la Maria.
—La base som els pagesos, però de pagesos cada cop en quedem menys. De la meva quinta ja no en queden gaires. Tinc setanta-cinc anys!
—Però encara dones el callo, pare!
—El context dels anys seixanta i setanta va ser molt complicat: el progrés, el benestar i la revolució verda van arribar de cop i sense avisar. Ara comencem a veure la part fosca de treballar així. Cinquanta anys després veiem que no era tan bonic com ens volien fer creure —respon en Jaume.
—I no hem parlat encara de l’especulació…
—El tema de les plaques solars és un escàndol. I tot per quatre duros. Hauríem de posar plaques solars a tots els terrats de les cases. Vols dir que no generaríem prou energia? Cal que anem destrossant vinyes i entorn? —diu en Pepitu.
—I a tots els polígons! Saps quantes hectàrees ocuparíem només amb els sostres de tots els polígons del Baix Penedès? —afegeix la Maria.
—Ens estem carregant la pagesia i el turisme que pot generar. Sempre és la mateixa història. Subvenció d’Europa i a rebentar el territori. I els quatre grans propietaris a comprar vinya per a cobrar les subvencions. No n’aprenem… L’any que ve la subvenció anirà a una altra banda, però el mal ja estarà fet —conclou en Pepitu.
—Malauradament, cada generació balla al so que toquen —diu en Jaume. Nosaltres, a Clariana encara tenim algunes propietats. Al darrere d’aquesta muntanya ja està tot urbanitzat. Quan van arribar les carreteres, res valia res. A la gent li oferien una misèria i ja estava contenta, creia que era una autèntica fortuna. Si en van fer de barbaritats! Per exemple, l’església de Clariana la va subvencionar una dona amb els diners que va guanyar de vendre els seus terrenys. Era molt devota i ho va donar tot al capellà!

De camí a Clariana

Al costat de la casa hi trobem una piscina petita, un pou i una filera d’arbres que recullen i donen una certa intimitat.

—Viviu aquí tot l’any?
—Vivim a Vilafranca. A l’estiu ens instal·lem a l’Arboç i també anem a Navarra, amb la família de la Maria.
—A Navarra hi tenim un altre projecte, el celler Azul y Garanza —m’explica la Maria. 
—Allà plantem al mig del desert. És una altra pel·lícula —afegeix en Pepitu.
—Teniu moltes hectàrees? 
—Nou hectàrees de vinya i tres de bosc —contesta la Maria. Hem fet un projecte de biodiversitat i estem repoblant les tres hectàrees de bosc. També col·laborem amb molts pagesos de la rodalia des de fa una bona pila d’anys. En total, entre vinyes nostres i dels altres pagesos, arribem a les quaranta hectàrees.
  —Déu-n’hi-do! Què hi teniu plantat?
  —Garnatxa negra i blanca, graciano, ull de llebre, merlot, sirà i cabernet sauvignon. Ah, i també una mica de macabeu. És un clima més càlid que el que tenim aquí —m’explica la Maria.

—Què fem, Marc? —em pregunta en Pepitu. Anem al torrent de les bruixes? T’ensenyaré una de les nostres vinyes més especials. 
—Som-hi!
  —Vols venir, pare?  —Jo avui encara no he esmorzat. Ja tornareu a baixar. Vaig endarrerit!
—Fes, fes… No et vull pas trencar la rutina —contesta rient en Pepitu.

Deixem la Maria al celler i en Jaume amb la seva rutina. De camí a Clariana, el Pepitu m’explica els petnats, uns escumosos sorprenentment frescs i afruitats que fa un parell d’anys que elaboren.

—El petnat és un fart de patir. No és un producte fàcil i potser ens falta una mica d’experiència. Tot va començar per un noi de Berlín que ens va parlar d’aquest tipus de vi. L’any passat vam fer quatre mil ampolles. El vam presentar a tots els clients i amb un mes ja ho teníem tot venut. Va ser un èxit absolut! I quin problema tenim ara? Que cada client vol dues o tres mil ampolles i no donem a coll. Els hi vam comentar que si ens ho demanaven abans de la verema, ho podríem organitzar millor. Vam fer quatre números i ens sortia que havíem d’elaborar vint-i-vuit mil ampolles de petnat! Recordo que la Maria i jo ens vam mirar amb cara d’incredulitat. De poc que no ens agafa algo! Una cosa és fer quatre mil ampolles i una altra molt diferent fer-ne cinc vegades més!
—I què heu fet?
—Hem llogat un dipòsit de vint-i-cinc mil litres i ha quedat d’allò més bé.
—On l’exporteu?
—A tot arreu! Noruega, Anglaterra, Alemanya i el Japó són els nostres mercats principals. Aquest any, tot i la pandèmia, també hem començat a vendre a Corea.
—El petnat encara és un vi per descobrir a Catalunya?
—Doncs sí. Té unes característiques brutals. A fora ja fa anys que el valoren. L’any passat vam sortir al TimeOut de Londres. No ens ho podíem creure!
—Us veieu augmentant producció l’any que ve?
—No, crec que hem tocat sostre. Ja ho hem explicat als nostres clients. Més del que fem ja no farem.
—El petnat pot convèncer als joves a tornar a abraçar el vi?
—Pot ser. És un vi molt fresc i afruitat, però s’ha d’explicar bé. Com a vi d’aperitiu o vermut és perfecte. Si te’l prens amb un entrecot, potser no et fa el pes. He de reconèixer que, gràcies al petnat, la gent ens comença a conèixer. Diria que som els únics elaboradors de petnat al Penedès, la gent acostuma a fer ancestrals.
—Quina diferència hi ha?
—La pressió i la criança. El petnat arriba als dos bars i mig de pressió, mentre que l’ancestral supera els tres. I la majoria d’ancestrals arriben als dotze mesos de criança, nosaltres a tres o quatre.
—Una beguda senzilla, però que porta molta feina.
—En temps de verema has d’estar molt atent a la fermentació. És una beguda que requereix seguiment perquè quan arriba al nivell de sucre adequat, uns vuit grams de sucre, l’has d’embotellar. Ja poden ser les dues, les tres o les quatre de la matinada; si t’esperes a embotellar, la pressió desapareix. L’any passat, recordo que vam començar a les set de la tarda i vam acabar a les tres del matí. Va ser una animalada!

El torrent de les bruixes, patrimoni de la humanitat

Arribem al torrent de les bruixes, un magnífic amfiteatre de vinyes i oliveres rodejat de petits turons coberts de pins i alzines. A mesura que el sol puja, l’ambient s’escalfa i la humitat s’esvaeix. L’aire d’avui té una tebior agradabilíssima. La botànica de Clariana fa una olor intensa. En els suaus vessants de la rodalia, uns murs de pedra seca delimiten el terreny i donen un aire clàssic i pausat. A l’est, un descarnat massís de pedra afegeix el punt dramàtic i monumental a l’espai.

—On som ara?
—Al torrent de les bruixes. Aquí hi tenim les nostres vinyes més preuades.
—Són vostres?
—De la meva tieta de Barcelona. Estava buscant un pagès que les hi treballés. Volia aplanar la finca i industrialitzar la producció. Me’n recordo que li vaig dir —Montserrat, això no ho pots fer! Això és patrimoni de la humanitat! Ja m’ho quedo jo i faig vi—.
—Quants anys tenen els ceps?
—Uns vuitanta, més o menys. La tieta té setanta-tres anys, el meu pare setanta-cinc i cap dels dos recorda veure-la plantar. Crec que deu tenir, com a mínim, uns vuitanta anys. O potser més! Si ve un americà li diré que té cent anys! Els hi encanta tot allò que faci olor d’antic —diu de broma en Pepitu. Amb vuitanta segur que no dic cap mentida.
—I què hi teniu plantat?
—Xarel·lo. Tot és xarel·lo! Aquest és el desè any que me’n faig càrrec.

—Quantes hectàrees hi ha?
—Unes quinze. Pel celler en fem servir set o vuit, la resta va a la cooperativa. El meu pare també té molta vinya, la majoria de trenta i quaranta anys. No ens podem queixar.
—No les feu servir totes pel celler?
—Volem anar de mica en mica. Ja ens està bé. És un projecte petit i no volem que ens passi pel damunt.
—Conducció en vas?
—Sí. Suposo que demà o demà passat les acabarem de podar.
—I cobertes vegetals espontànies?
—Exacte. Només seguem. Aquesta vinya, quan la vam agafar, estava quasi abandonada. L’antic masover no la va cuidar gaire. Però és una vinya vella i sàvia, només l’hem abonat una mica i ella mateixa ja s’ha equilibrat. I mira això! Veus el què et deia? Sembla que l’hàgim llaurat. Han estat els senglars buscant els cucs. No la llaurem des de fa cinc anys, només passem la picadora, perquè si comença a fer calor i tenim l’herba molt alta el cep pateix.
—Quina producció teniu per hectàrea?
—Uns dos mil quilos. Algun any baixa a mil cinc-cents. Del raïm d’aquesta vinya en volem fer un vi de prestigi.
—En quina gamma de preus us moveu?
—Entre els vuit i els quinze euros. Els nostres vins no són molt cars. Creiem que el vi ha de ser una beguda popular.
—Quan exporteu, la gent es queixa del preu?
—De moment no. Treballem majoritàriament per a les grans ciutats del nord d’Europa: Estocolm, Praga, Berlín, Londres… Tots aquests països només demanen vins naturals. Aquí encara anem vint anys enrere. Ara estem en la fase dels vins ecològics… si inclús la Bayer fa productes ecològics! Crec que és una evolució natural. La gent que fa anys que treballa amb ecològic acabarà elaborant vins naturals.
—Una cosa et porta a l’altra.
—La gent utilitza productes ecològics que augmenten la productivitat de la vinya, però a quin preu? I el pitjor de tot és que la CCPAE hi està d’acord. Crec que no és compatible treballar en ecològic i destrossar la vinya d’aquesta manera. És una contradicció. Ens hem de diferenciar amb aquesta forma de treballar més respectuosa i sostenible. Per què elaborem un vi natural? Perquè tenim aquesta vinya amb coberta vegetal. Sense aquesta vinya no ho podríem fer. A la vinya de davant de casa també li estem aplicant la coberta vegetal. És una transició sense retorn. No existeixen els miracles! És molt senzill: si tens un bon raïm, faràs un bon vi.
—I la societat està disposada a pagar aquest canvi?
—La gent cada cop està més disposada a pagar un preu just per una ampolla de vi. Els elaboradors tenim la tasca d’explicar perquè un vi costa el que costa. Per exemple, nosaltres elaborem un macabeu de vinyes velles que fa la criança en àmfora, el Sotaterra. La vinya em dóna una producció de dos mil quilos per hectàrea. Després el tinc vuit mesos enterrat en àmfores. La feina de treballar una hectàrea i fer dos mil quilos de raïm és la mateixa que la de fer-ne quinze mil. Ara bé, el vi no té res a veure. Té un cost diferent i la gent ho ha d’entendre, però encara ens queda molt camí per recórrer. Per exemple, el dia que vam obrir Cal Petó, hi va haver gent que es va queixar del preu dels vins.
—A quant els veníeu?
—El Sotaterra a tres euros i mig. Aquell noi sabia tota la feina que hi ha al darrera? Sabia el què estava bevent? Després troben normal pagar dos euros per una cervesa industrial…

Marxem de Clariana. Hi ha arguelagues pels marges, a l’horitzó un parell de tudons volen enèrgicament contra la grisor flonja del cel.

Finca i celler

Tornats a Cal Petó, en Pepitu i la Maria m’ensenyen l’antiga granja de pollastres reconvertida en celler.

—Quant fa que teniu aquest celler?
—Tres anys —respon la Maria. Abans estàvem de lloguer a Sant Sadurní d’Anoia. Vam començar elaborant cava. El primer any ja vam poder fer vint mil ampolles. Disposàvem de la xarxa comercial d’Azul y Garanza. A Navarra no fèiem cava i vam aprofitar per ampliar oferta.
—Començar de zero deu ser molt difícil…
—Jo, sense Azul y Garanza, ho hauria vist impossible —contesta en Pepitu. Costa una barbaritat! Per això tenen tant de mèrit els nous projectes. Si vols començar de zero, ja pots anar preparant uns cent vuitanta mil euros pel cap baix. I fins al cap de dos anys no esperis veure ni un cèntim…F

La porta és oberta de bat a bat. A l’interior hi ha espai per una barra de bar, unes butaques, dues àmfores de ceràmica i una desena de tines d’acer inoxidable.

—Volem que convisquin els dos projectes que tenim entre mans, Entre Vinyes i el bar de vins i espai cultural Cal Petó —comenta en Pepitu. 
—De fet, Entre Vinyes no porta ni la paraula celler —puntualitza la Maria.
—D’on prové el nom del celler?
  —Anem a Navarra i estem entre vinyes, venim al Penedès i també. Ho vam veure molt lògic —m’explica en Pepitu. 
—La major part de la nostra vida la passem entre les vinyes —afegeix la Maria. 
—I el nom de Cal Petó?
  —Li vam comprar la finca a una senyora de l’Arboç que es deia Patona i, al final, es va quedar amb el nom de cal Petó —respon en Pepitu.
  —Aquí elaboreu tots els vostres vins?
  —La majoria, quan estan embotellats i etiquetats, els enviem a Navarra —respon la Maria. Ho tenim centralitzat a Azul y Garanza i, d’aquesta forma, els clients poden agafar una mica d’aquí i una mica d’allà. 
—I el cava?
  —Saps que en aquesta nau no podem elaborar el cava? —m’explica en Pepitu. L’espai ha de tenir, com a mínim, cent vint metres quadrats i el nostre només en fa noranta. Ja els hi pots explicar que només volíem fer vint mil ampolles. Les normes són les normes. Ara no recordo exactament la mida, però ens venia de pocs metres. Per aquesta raó, continuem fent el cava a Sant Sadurní. A vegades, les denominacions posen més entrebancs que solucions.
  —I en aquesta sala, Pepitu?
  —Aquí hi tenim l’Oníric blanc i el rosat, els dos únics vins que mantenim dins la DO Penedès.
  —No us demanen vins del Penedès a l’estranger?
  —Malauradament no gaire. Tenim molta feina per fer —afegeix en Pepitu.

Esmorzar en família

Mentre visitàvem el celler, l’Oriol i la Selma han parat taula davant de casa. Al damunt hi trobo dues safates ben guarnides d’embotit, pa amb tomàquet i tres ampolles del celler.

—Què et sembla si comencem per l’Oníric de xarel·lo vermell, Marc? És la primera vegada que l’elaborem —m’explica en Pepitu.
—Endavant!
—En boca notem l’amargor del xarel·lo i un cítric molt refrescant que ens recorda l’aranja o la magrana —comenta la Maria.
—Cada cop m’agraden més els vins amb una acidesa molt marcada.
—Et dóna estructura —afegeix en Pepitu.
—Quants dies el teniu brisant amb les pells?
—El que dura la fermentació —respon la Maria. Normalment són uns quinze dies. Quan acaba, el traiem del tanc. Intentem que la temperatura es mantingui a uns vint-i-un graus, i que mai arribi als vint-i-sis. Aquest any, amb només quinze dies no m’esperava extreure tantes aromes i sabors.
—A més, és untuós i amb bon cos. T’omple la boca! —comenta en Pepitu.
—És el primer any que elaborem aquest vi i hem patit moltíssim. El primer cop, tens molts dubtes. Quan els has fet unes quantes vegades, ja vas més segura.
—És que amb el vi només tens una oportunitat a l’any —els hi comento.
—Per el bo i per el dolent! —respon la Maria. Per això, arribem a la verema amb tantes ganes. Amb un mes has de fer allò que tens al cap durant un any. Són trenta dies de bogeria, que passen volant, però són molt bonics.

La Maria va a posar més llesques a la torradora. El bon vi fa entrar la gana.

—En Jaume fa pinta de no parar quiet.
—No hi ha dia que no vagi a la vinya. No hi ha forma de treure-li del cap. És passió. Crec que si li traiem la vinya, es moriria. M’ho diu sovint —A mi no em jubilaràs pas, Josep!—. El dia que li digui que no hi vagi, el mato del disgust. L’únic que l’atabala una mica és quan ha de passar la ITV del cotxe o del tractor, per la resta és l’home més feliç del món. És un home d’acció, la paperassa l’ensorra, en canvi, s’hi ha d’anar a podar…
—O a lligar vergues! —afegeix la Maria. Si ha de fer qualsevol feina del camp, a les set ja és de peu.
—S’encén la ràdio i va fent al seu ritme —diu en Pepitu.
—És una feina dura, però que pot arribar a relaxar —afegeix la Maria.
—Mon pare és feliç amb això! S’estima les vinyes! I és d’una generació que els seus pares ja li van poder pagar uns estudis. Si hagués volgut estudiar, ho hauria pogut fer. La iaia volia que el meu pare fos banquer. Ell no ho va voler de cap de les maneres —Jo al camp!— els hi deia. Ho porta a dins. S’emociona si li fas parlar de la vinya o de les feines del camp. Bé, amb mon pare o parles de vinya o no pots parlar de res més —diu rient en Pepitu.
—Costa molt trobar gent tan feliç amb la seva feina. És una sort —comenta la Maria.
—Què et sembla si ara provem l’Oníric brisat de xarel·lo? —em pregunta en Pepitu. Aquest és el segon any que l’elaborem. Està embotellat de fa deu dies. És un xarel·lo brisat quinze dies amb les seves pells i amb una criança de set mesos amb les seves mares en un tanc d’acer inoxidable.
—Aquest xarel·lo és més expressiu que el d’abans —m’explica la Maria. El xarel·lo vermell té més boca que nas.
—Feu remoguts?
—Quan està fermentant el remuntem cada dia, com si fos un negre, per extreure’n el màxim. Després ja no —em contesta la Maria.
—És molt untuós. Té bóta?
—Gens ni mica —respon en Pepitu.
—No us agrada gaire la bóta al celler…
—Només en tenim una de cinc-cent litres —m’explica en Pepitu. A mi, personalment, els blancs amb fusta no m’agraden gaire. Em costen. M’agrada molt més la melositat de l’àmfora. Potser arrodoneix més i no és tan intrusiva com la bóta. Però mai se sap, aquest any volem fer un vi d’alta gamma amb raïm del torrent de les bruixes i no descartem utilitzar una mica de bóta. Ja veurem!
—Qui us fa les àmfores?
—Tinajas Moreno. Són d’Andalusia i ens agrada molt com treballen: ens ofereixen qualitat i bon preu. Aquest any ja tenim dos mil litres en tinajas.
—Quina vida útil té una àmfora?
—No ho sé pas. Les tenim enterrades i no es veuen —diu rient en Pepitu. Suposo que algun any ens endurem un bon ensurt!
—És pràctic elaborar amb àmfores sota terra?
—No gaire. És més romàntic que pràctic.

Obrim la tercera ampolla. És el torn de l’Oníric Sotaterra, un macabeu de vinyes velles criat en àmfores soterrades. 

—Quina intensitat! 
—A mi m’agraden els vins que són senzills, però intensos —comenta la Maria.
—Són vins d’acabar-se l’ampolla —afegeix en Pepitu. 
—Acabar-se l’ampolla sempre és un bon senyal —els hi contesto. 
—També són vins molt gastronòmics gràcies a la seva acidesa —afirma la Maria. I són tan subtils que acompanyen perfectament els àpats, però no els fa protagonistes. Conviuen en harmonia amb el menjar. Es queden en un segon terme i acompanyen la mar de bé. Gairebé no cal pensar ni amb què els marides, són vins discrets en el bon sentit de la paraula. Donen molt de joc i ens agrada que siguin així. Són com un paisatge que passa desapercebut, però que quan hi fas esment te n’adones que cada peça és al seu lloc. El vi ha de ser un bon acompanyant, de menjar, de conversa o de les dues coses alhora, però un acompanyant al cap i a la fi.
—En Pepitu abans m’ha comentat que vas estudiar a Espiells…
—Exacte. Amb setze anys vaig arribar de Navarra. Em pensava que anava a Barcelona i em vaig trobar rodejada de vinyes a pocs quilòmetres de Sant Sadurní. Era el curs noranta-set/noranta-vuit i encara vaig tenir la sort de gaudir de les ensenyances d’en Joan Milà, el pare d’en Marc i de l’Eloi. Va ser el meu mestre. Crec que faig vi per ell. 
—Tothom que el va tenir de professor n’explica meravelles…
—Els altres professors també eren bons, però no transmetien la passió d’en Joan. Era especial, sabia tocar la tecla justa. Et feia créixer! Et convidava a cercar i descobrir les coses per tu mateix, a explorar i buscar el teu propi camí. Me’n recordo que deia que el vi ens tenia reservada una cosa per a cadascú, però només si la volíem cercar. 
—Un dels grans. 
—I tant! Va capgirar el Penedès de dalt a baix —continua la Maria. Va ser dels primers a elaborar vins de qualitat i marcar el camí a tota una generació. Llàstima que ens deixes tan aviat… Era l’ànima de Mas Comtal. Ara hi ha la Marta, que és la neboda… Tenia un carisma increïble, i moltes inquietuds. Recordo que era professor d’enologia i donava les classes a la vinya. El professor de viticultura les donava a l’aula…
—Que important és saber ensenyar…
—Tota la raó. Un dels problemes del Penedès és que a casa ja no s’aprèn —afegeix en Pepitu. El meu pare no volia que jo treballés a la vinya —Fuig de la vinya, que és una feina molt dura. Estudia i fes alguna cosa de profit— sempre em deia. Com si treballar la terra no fos una cosa de profit! 
—En comptes d’ensenyar-te l’ofici, te’n protegien. A la mínima que podien, t’enviaven a estudiar qualsevol altra cosa —sentencia la Maria. 

Prohibit fer campana

—Amb la precarització de l’ofici de pagès, fa pinta que el Penedès acabarà en mans de grans empreses vitivinícoles amb un exèrcit de tractors i amb una plantilla de treballadors que cobraran sis euros l’hora —diu la Maria.
—El model actual no dóna per més.
—Les grans empreses s’ho han carregat tot i s’han aprofitat del treball de tota una generació. Però també hem de fer una mica d’autocrítica —afegeix en Pepitu. Als pagesos ens agrada queixar-nos. Prou de queixar-nos! Diga’m un sol gremi que ho tingui tot venut abans de començar l’any? El pagès sap que ho vendrà tot, a un preu baix, però que ho vendrà tot. I a qui no li agradi el sistema, que se’n vagi a vendre raïm o que elabori vi. Fa uns mesos, vaig fer un curs de biodinàmica en què tots els meus companys eren pagesos. Un dia vam fer classe de màrqueting i comunicació. La meitat de la classe aquell dia no va venir. Ho vaig trobar molt fort. Et paguen un preu injust, però no vols aprendre a donar un valor afegit al teu producte? No som diferents de qualsevol altre sector. Ens hem d’espavilar!

En Pepitu reflexiona un moment i continua.

—Posem pel cas que tens unes vinyes que et donen un raïm de molta qualitat, però que no vols elaborar vi. Has d’anar a un productor i fer-li tastar. Si aquell any l’elaborador fa un vi de collons amb el teu raïm, l’any que ve el tornarà a necessitar. En aquesta situació, el pagès ha de ser capaç d’anar al productor i renegociar el preu del raïm. Si té marge, et pagarà fins a un euro el quilo, perquè li sortirà a compte!
—No s’acostuma a fer?
—El pagès mai ha pensat que té un producte per vendre i que si el fa especial encara el pot vendre més car. Mai ha treballat el seu propi màrqueting. Ha anat a la cooperativa i menys feina.
—La comoditat…
—És que ningú es planteja un negoci sense el vessant comercial, només el pagès.

Sotaterra floreix un nou Penedès

De camí a les àmfores, en un revolt del camí, veiem una masia magnífica.

—Són els veïns? 
—No hi viu ningú i és una llàstima. La masia és preciosa —respon la Maria. 
—Ja hi han entrat un parell de vegades —comenta en Jaume. 
—Està en venda, per si t’interessa. Set-cents cinquanta mil euros. Una segona residència pel cap de setmana —comenta divertida la Maria. 
—Totes les vinyes de la rodalia són seves. És una bona finca —afegeix en Jaume, donant serietat a la situació. 
—Quin nom té? 
—Mas Solé —respon en Pepitu.
—Una masia més que es perdrà… —afegeix en Jaume. 

Les àmfores reposen sota l’ombra d’una magnífica olivera. D’una de les seves branques hi penja un gronxador.

—El vi ha fet vel flor —m’explica la Maria.
  —De forma espontània? 
—Completament espontània. Crec que la lleugeresa que té el vi li dóna el vel flor, de la feina que fan els llevats. Ens proporciona una sensació més aèria al paladar.
—Com és que apareix?
  —Perquè treballem sense sulfits —respon la Maria. Les àmfores es troben enterrades, en contacte amb la terra, i absorbeixen la humitat. A sota terra, la temperatura és més constant i els llevats ho agraeixen. A més, l’àmfora té una mica d’oxigen. El vi es protegeix d’aquesta capa d’oxigen i crea el vel flor.

Obrim una de les àmfores. El temps s’atura.

—Mira quin color més net i daurat —diu la Maria. 
—Fa olor de pega dolça? 
—A mi em recorda el fonoll, amb un toc d’anís —em respon la Maria.
  —Tenim dues àmfores enterrades amb vi procedent de la mateixa vinya, però són completament diferents —comenta en Pepitu.
  —Els fermenten a la tina d’acer del celler —afegeix la Maria. Quan han acabat la fermentació els posem en aquestes dues àmfores. De moment, fem una fermentació amb les pells i els deixem reposar en aquest espai. Encara ens estem coneixent i, de mica en mica, li anem trobant el punt just d’astringència. Avui el trobo realment bo! No sé si és dia flor, fruita o fulla, però està boníssim. Hem enganxat el dia! Podríem dinar aquí al costat, parem taula a prop i ens servim amb el pinxo.
  —Cada any ens atrevim més —m’explica en Pepitu. Recordo el primer brisat que vam elaborar, el vam tenir només sis o set dies. Aquest any l’hem tingut catorze. Cada cop anem més valents. És una sensació que t’has de guanyar a poc a poc, i trobar el punt on et trobes còmode. D’aquí a uns anys ja veurem on arribem, de moment treballem així. 
—Quant de temps el teniu en les àmfores? 
—Vuit mesos —respon la Maria. El vam posar al setembre, més o menys. Encara li queda una mica. Aquest any el vam collir el…
—A l’agost, el dinou d’agost —acaba la frase en Jaume. Cada cop collim més d’hora! A més, aquest any, amb el míldiu, no hi havia massa raïm. Això també ajuda a collir abans. El poc raïm que quedava estava més madur. 
—Quan comenci la calor el traurem d’aquí. Amb la humitat i el fred està bé, però quan comença a pujar el termòmetre el millor que podem fer és portar-lo al celler. 
—De macabeu de la plana, eh! —diu en Jaume.
  —És la seva vinya i li fa molta il·lusió —m’explica en Pepitu.
  —Quants anys fa que la treballes, Jaume?
  —Uf, ni me’n recordo.
  —Era una vinya que feia molts quilos i aquest any, aprofitant que el míldiu li va fotre una bona patacada, hem provat d’elaborar un vi. Li va baixar la producció un cinquanta per cent. Ha anat perfecte per fer aquest vi. 
—I aquest any? 
—Aquest any ja l’hem podat per a baixar-li la producció —respon en Pepitu.
—Tots anem veient que ens compensa fer menys quilos —m’explica la Maria. Però necessites fer vi per donar-li un valor, perquè si fas aquesta qualitat, però vens el raïm…

—El míldiu ens ha descobert el potencial d’aquesta vinya. És molt vella. En Jaume la va podar per a deixar-la a set mil quilos per hectàrea. És el que necessites per a elaborar un bon vi —comenta en Pepitu.
  —L’únic bo del míldiu és que el poc raïm que et deixa és sa, no com la botritis que és un fong actiu. El míldiu arriba sec a la verema. Et minva la producció, però el fong no arriba al celler —afegeix la Maria.
  —L’any passat va ser un míldiu força estrany. Jo diria que va ser black rot —afirma en Jaume. El black rot és un tipus de míldiu que es posa al raïm en l’època de floració. El cep boi no fa gra. El pàmpol el vam salvar totalment. De lluny no veies que la vinya tenia míldiu. Ens va baixar la producció, però no va ser un desastre absolut.
  —Home pare! Entre un quaranta i un cinquanta per cent —replica en Pepitu.
—Encara sort que vam poder collir la meitat. El macabeu és molt delicat amb el míldiu —contesta en Jaume.
  —Obrim l’altra àmfora? —pregunta la Selma. 

—Veus. Aquesta té un tel diferent —comenta la Maria. Cada vi és un món, i mira que a dins hi ha el mateix. Aquest vel és més fràgil, no tan gruixut. Deixarem que agafi força…
—Per a netejar-les, m’he de posar a dins —afegeix en Pepitu. Hi caben set-cents cinquanta litres. És una feinada! Tothom ens deia que poséssim les àmfores al costat de casa, però pensàvem que aquí, al costat de l’olivera, era un lloc molt més especial.
  —També ens va agradar la idea que per arribar a les àmfores havíem de creuar la vinya —afegeix la Maria.
Sí només haguéssim mirat la comoditat, les hauríem posat al celler.
  —Va anar d’un pèl, però crec que vam fer una bona elecció —m’explica en Pepitu. L’any que ve n‘enterrarem un parell més. Al final, ens vam deixar portar per la part més irracional, però energèticament segur que és millor: tenim la canalla al costat, amb la cabana i el gronxador. El factor sentimental és molt important per a nosaltres. A més, al celler se’ns omplien de pols. Aquí no veus la pols! —diu rient en Pepitu.
—Al celler, curiosament, els vins se’ns reduïen. Va ser posar-los aquí i el vel flor va fer la màgia. 

—Com ho veus això de fer vi, Jaume? N’havíeu fet a casa?
—Sí, amb cubs. El posàvem en bótes de castanyer o de cirerer. Bótes de vuit i de deu càrregues. Cada càrrega eren cent vint litres, diria. Compte! Nou-cents litres per cada bóta. I les deu càrregues eren de mil dos-cents litres. Déu-n’hi-do les bótes que fèiem! Venia un camió a recollir-les. Quatre barrilons eren una càrrega. Posàvem una ratlla a la bóta. Tres pals i un travesser era una càrrega. Vinga anar comptant! Si te’n parlo d’anys… llavors era jove.
  —Un Penedès que no hem conegut…
—I també fèiem aiguardents. A l’Arboç hi havia els de Cal Cruanyes. Tiraven les bótes al mar i les empenyien fins a les barques, que les pescaven. Llavors no hi havia port ni a Coma-ruga ni a Calafell.

La Maria, amb un somriure sota el nas, fa uns ulls com uns taronges. Com deia Joan Margarit, la vida s’alimenta dels dies generosos.

Vi i cultura

La pressió urbanística al Penedès cada dia és més forta. La proximitat amb Barcelona, més que un potencial mercat de consumidors, pot convertir el Penedès en un monstruós centre de logística. Al Baix Penedès, aquest constrenyiment encara és més intens. A la proliferació de polígons se li afegeix la propagació incontrolada d’urbanitzacions i segones residències amb poc arrelament al territori.

Avui en dia, estimar el paisatge, la terra i l’entorn esdevé, a ulls de la societat, una forma antiga i bucòlica de viure. Projectes com el de la Maria i en Pepitu ens demostren que hi ha altres opcions davant la destrossa general que suposa que tot esdevingui mercat.

Els petits cellers són els sentinelles que custodien les meravelles del món exterior, el real, el palpable. Protegir l’entorn i el paisatge no és només un principi ètic, sinó que també és bo per a la nostra salut. Enfront dels cementiris de ciment i asfalt, el Penedès s’erigeix en farmàcia: la cura de la mirada, la mirada que produeix resguard. Qui fa sagrat un racó del territori, qui el converteix en un objecte d’afecte, mereix el nostre reconeixement.

Però el seu projecte va molt més enllà. Cura la mirada, l’entorn i també enriqueix l’ànima. Com deia el gran Pere Tapias al seu llibre Taules i Fogons, hem de recuperar les festes del vi. Cal Petó és l’escenari perfecte de l’esclat popular, del tast col·lectiu, de la simbiosi entre terra, clima, vi i poble. Un espai en què ajuntar festa i vi, sense escarafalls, deixant lliures els sentits i les alteracions de l’ànima. Que la terra es llauri amb sons i paraules. Que el vi sigui una festa, una festa amb olor de pólvora, farigola i romaní.

Després d’un matí entre vinyes, torno a casa. Al migdia, l’aire és de marinada. Una marinada tímida. Del seient del cotxe veig un cel meravellós, d’un blau puríssim. El sol brilla amb força.