visionaris.cat Vins Persones
Persones Vins

Visionaris presenta

 

El verger de la família Mulet

12 d'abril, 2022 Alt Penedès

Ferran Mulet

Recuperant el paradís perdut

Som a principis d’abril, un període de confusió baromètrica considerable en què l’aire encara no sap si continuar el somni de l’hivern o abraçar suaument la primavera. La tarda és fresca, el cel encapotat, poca gent al carrer, tres o quatre persones passegen amb el paraigua sota el braç. La terra assedegada demana humitat, quatre gotes, una bona pluja que converteixi la pols en fang i la fixi arran de superfície.

Malgrat la sequera, malgrat la precarietat que comporta la falta d’aigua al camp, avui visito en Ferran Mulet, un jove viticultor de les Cabanyes que, junt amb l’Anna Artís i en Pep Mulet —els seus pares—, ha creat un autèntic verger al bell mig del Penedès. Un oasi de verdor envoltat de quilòmetres i quilòmetres de terra erma, pobra i eixuta.

En Ferran m’espera a la porta de la Torreta dels Bous, una impressionant masia d’estil neoclàssic modern ubicada a un quilòmetre del poble. L’edifici compta amb diverses dependències annexes, totes tancades per una closa que té l’entrada principal a migdia i la secundària a llevant. La construcció es troba disposada esglaonadament, formant diverses terrasses i adaptant-se orgànicament al desnivell del sòl. Al primer pis, un pòrtic amb cinc arcades corona el magnífic conjunt.

Conèixer la finca

—Quin edifici, Ferran!
—És la Torreta dels Bous. Hi ha referències del segle XVII. Nosaltres en som els masovers. Els propietaris són de Vilanova i la Geltrú, una família de terratinents amb propietats per tot Catalunya. L'antic camp de futbol de la Geltrú era seu i a l'Arboç tenen una finca amb una masia molt gran que també és seva. Els cosins són els propietaris de la impressionant masia Porroig de Sant Pere Molanta, al costat de l'autopista. I sabies que encara mantinc el contracte antic? A banda de la cinquena part de la producció, cada any, per Nadal, he de donar tres pollastres i pagar sis euros! Sembla un contracte de l'edat mitjana...

La Torreta dels Bous

—Els teus pares ja eren masovers?
—Mon pare va començar a fer de pagès agafant les terres que portava el meu avi de Moja. Abans era transportista, però va arribar un moment en què ho va voler intentar. Més o menys el que m'ha passat a mi, que anava per fuster i aquí estic. Durant aquest temps els amos gairebé no han vingut i hem fet i desfet com hem volgut. Ara, però, ens trobem que la propietària s'ha mort i que els hereus s’ho volen vendre. Han posat un marmessor per gestionar les seves propietats. La problemàtica històrica del preu del raïm és una conseqüència d'aquest sistema! Passa el mateix amb els boscos, la majoria són privats i ningú se'n fa càrrec. A més, molt pocs propietaris fan el manteniment de les seves terres. Per això cada any hi ha més incendis! Al mercat de la Pelegrina, a Vilafranca, hi havia una masia com aquesta i la van fotre a terra. Tot això és culpa de no tenir la propietat de la terra.
—És molt gran la finca de la Torreta dels Bous?
—Totes les vinyes del voltant de la masia formen part de la finca. En total són 10 hectàrees de vinya i dues-centes oliveres. L’altra meitat de la finca la porta la masia d’aquí al costat. Les vinyes més antigues estan plantades en vas. Aquí als fondos hi tinc la parellada i el macabeu. Deuen tenir uns setanta anys com a mínim. I la vinya més antiga està tot just aquí al davant. Hi ha plantat ull de llebre i xarel·lo des de fa més de vuitanta anys.
—A banda de macabeu, xarel·lo, parellada i ull de llebre, quines altres varietats tens plantades?
—Cabernet franc, garnatxa negra i merlot. Amb aquest últim elaboro l’ancestral.
—Fas moltes ampolles a l’any?
—Molt poques, unes quatre mil entre totes les referències.
—Els ingressos del celler venen més de vendre el raïm o el vi?
—De moment del raïm. Pensa que paguen entre trenta cèntims i un euro el quilo... amb prou feina cobrim les despeses! Amb el vi, si pots vendre les quatre mil ampolles a quinze euros cada una… fes números! Però és difícil perquè se’t multiplica exponencialment la feina: que si vendes, que si burocràcia, que si comunicació, que si fires… Al final fas una mica el que pots. A més, l’agricultura regenerativa et demana més temps i presència. Perquè tot rutlli has de trepitjar la vinya força sovint!
—Treballes en ecològic o en biodinàmic?
—De moment treballo en agricultura ecològica, però ja fa anys que ens vam iniciar en fer pràctiques biodinàmiques com per exemple el compost. A mi m’agrada definir-me com a ecològic avançat.
—Compost?
—És un fertilitzant natural que prové de la descomposició controlada de matèria orgànica. Has de fer una pila amb fems i esperar que faci una fermentació molt semblant a la dels vins. Quan la pila arriba a seixanta graus l’has de remenar una mica perquè s’airegi i controlar la temperatura. Si no ho fas així, els microorganismes que ens interessen es moririen.
—I d’on treus els fems?
—Tinc un pacte amb el pastor de Moja que té dos ramats. A l'hivern, com que treballem amb cobertes vegetals, em pasturen les vinyes i m'adoben la terra. A la primavera escampem els fems que hem escurat del corral i hem compostat prèviament. Fins ara venia el ramat de Sant Pere Molanta, però ara posaran un polígon pel mig i ja no ho podran fer més…
—Fas servir preparats biodinàmics?
—A casa utilitzem bàsicament dos preparats, el 500 (el de la banya), i el 501, i n'hem provat algun amb ortiga i cua de cavall. També fem tractaments amb llet fresca de vaca que fins ara l'anava a buscar a la Granada, a la granja de la família Vallès, però fa pocs mesos que han hagut de tancar. A banda de revalorar el sector de la llet (que també està molt malament), funciona de meravella. Pensa que el coure i el sofre que s’utilitza en ecològic és caríssim, si pots minimitzar el cost i reaprofitar productes de l’entorn, tot això que guanyes! Les plantes dels preparats també les collim de la finca. I amb això de la llet, arran d’anar-hi jo i mon pare, altres pagesos de la zona també hi han acabat anant. És una idea que vaig llegir al llibre Biodinàmica pràctica del francès Pierre Masson.
—Per què va bé la llet fresca de vaca?
—Pel fong de la malura. Al Penedès tenim les dues malalties de la vinya: el míldiu i la malura. La llet quan es fa malbé s’agreja i es torna àcida. D’un entorn àcid, el fong de la malura no en vol saber res.
—I com l’apliques?
—Amb la màquina d’ensulfatar. Omplim la motxilla d’ensulfatar amb una mica de sofre —em sembla que hi posem un cinc per cent del total—, tres o quatre litres de llet fresca i aigua fins dalt... i a fer quilòmetres per la vinya! La veritat és que va de conya. Fins i tot en les vinyes que hem agafat fa poc hi notem el canvi. Pensa que el fong de la malura afecta a la fulla, però si no vigiles et pot afectar la fusta i tot! I si arriba a la fusta, el brot que neix l’any vinent ja surt infectat.
—Veig que també feu servir coberta vegetal. Costa d’aplicar en un clima tan sec com el mediterrani?
—Molt! La veus ara i sembla fàcil, però adaptar el cep a la coberta porta anys de feina. Per això la gent no s’hi posa, perquè és una inversió a molt llarg termini, però per a nosaltres, a part de ser una decisió per fer una agricultura més sostenible, és sense dubte una molt bona manera de fer un raïm de més qualitat.
—Cada canvi necessita el seu temps...
—Amb la coberta vegetal has d’anar molt a poc a poc. No pots començar a deixar herba a la babalà. Primer deixes una renglera, després sembres alguna cosa…
—Què vas sembrar al començament?
—Una barreja de llavors. Mostassa, civada, veces… Cada una aporta coses diferents. Per exemple, la mostassa estructura el sòl i la civada fixa elements com en nitrogen. També fem servir una eina per descompactar el sòl que ens va molt bé. Veus que en aquest cantó la terra està una mica aixecada i en aquest altre una mica més tova? Hem passat el descompactador per airejar el sòl, però sense girar-la com ho faria la màquina de llaurar. El problema de llaurar és que tombes la terra i poses els microorganismes que necessiten oxigen a sota i els que no en necessiten a la superfície. T’ho carregues tot! A banda que desertitzes el sòl perquè a la mínima que plou l’aigua s’endú pendent avall les partícules més fines i riques en matèria orgànica. Quan tinc visites i venen nens, faig servir un pot transparent per explicar aquest procés de forma fàcil. Els hi faig agafar terra de la vinya, posar-la al pot i omplir-lo d’aigua. Un cop ho tenim fet, deixem el pot a la masia i anem a fer la visita. Quan tornem, la terra del pot s’ha estratificat perfectament: les partícules més pesants han quedat a baix i les més fines a dalt de tot. A més, també veiem les partícules fosques, «les tres M», que els hi dic jo: els microorganismes, els minerals i la matèria orgànica. Aquestes tres M són el millor aliment per la planta.
—La terra nua i la pluja no són bones amigues.
—Te’n recordes de l’anunci de Nespresso en què cau una gota sobre la superfície del cafè i ho aixeca tot? Quan la gota de pluja impacta al terra de la vinya, passa el mateix i fa pujar les partícules més fines a dalt. El sòl del Penedès és majoritàriament argilós. L’argila, amb sequera, fa una crosta impermeable. A la mínima que plou, l’aigua no pot traspassar aquesta capa i arrossega la sorra de la superfície pels torrents ressecs. En canvi, si tens una coberta vegetal, ben arrelada, que et subjecta el sòl, això no passa. El meu veí, que treballa amb agricultura convencional, em regala quilos i quilos de terra cada vegada que plou una mica. Les meves vinyes en van guanyant i les seves en van perdent, i a sobre de la terra més fina i bona! Per aquest motiu el delta del Llobregat és tan ric: estan a nivells d’un dos per cent en matèria orgànica!
—I nosaltres…
—Al Penedès hi ha moltes vinyes que ja són irrecuperables en matèria orgànica. S’ha abusat tant de llaurar i dels herbicides que és impossible que hi creixi res de bo…
—Què en penses de l’agricultura convencional?
—Els biodinàmics diuen que és com si el cep mengés brioixeria industrial cada dia. Què passaria si ho fessis tu? Que acabaries gros i malalt, oi? Doncs el mateix passa amb la vinya!

El verger

Una flor que s'obre, un paisatge que floreix

El verd de l’herba de la finca és fresc i tendre —raigràs, espígol i aigua. Verdums i pinsans saltironegen entre les vorades d’ametllers. Als ceps, alguns brots incipients ens recorden que ja és ben entrada la primavera.

—Ferran, aquesta vinya sembla un jardí…
—La capa superior et dona molta informació de la salut del sòl. Si tens el llibre del Gerárd Durcef Plantas bioindicadforas és molt fàcil fer el diagnòstic. Podem saber si la terra està massa compactada o si té carència de nitrogen només veient les plantes que hi creixen. Cada una ens indica una cosa diferent. L'estramoni, per exemple, indica que el sòl té una forta càrrega de pesticides de síntesi, i la corretjola apareix en sòls amb una compactació produïda per un excés de nitrogen. Si en tenim molta, no cal adobar la vinya amb fems perquè segurament hi ha massa presència de matèria orgànica animal. Seria més adequat posar-hi palla per aconseguir un equilibri entre el nitrogen i el carboni.
—En aquesta època de l’any hi ha vinyes al Penedès que estan cobertes de ravenissa blanca…
—No és un bon senyal! La ravenissa blanca indica que el sòl està molt compactat i que és pobre en matèria orgànica.
—Aquí, en canvi, no en veiem cap…
—Perquè fem bé la nostra feina —riu el Ferran—. Encara que llaurin, la terra de sota està compactada de passar massa amb el tractor. Pensa que un tractor pot arribar a pesar unes quantes tones! Les plantes que et dominen en aquest tipus de sòl són les que tenen una arrel pivotant bastant gruixuda. Les que tenen arrels més primes no tenen cap possibilitat de prosperar. Per aquest motiu predominen les ravenisses, per la seva arrel.
—Què haurien de fer per millorar el sòl?
—Descompactar en comptes de llaurar tant! Però una màquina de descompactar val molts diners —entre deu mil i vint mil euros!, per això la nostra és de construcció pròpia. Hi ha subvencions, però tarden molt a arribar.
—Creus que hi ha ajudes suficients al camp?
— Si no fos per les ajudes encara podríem subsistir menys. Una de les més importants és la d’incorporació a pagès, però no acaba de funcionar. T’obliguen a ser viable durant cinc anys. Si no ho ets, estàs obligat a tornar la subvenció amb interessos, a sobre.
—Això pot tirar enrere molta gent...
—I si tens més de quaranta anys tampoc la pots demanar. Molta gent jove que s'hi va incorporar ha vist que els preus del sector són ruïnosos i està resant per acabar el cinquè any i deixar-ho. No ho deixen abans perquè t’obligarien a tornar els diners. A l’altre extrem hi ha la gent gran endeutada que també està resant per jubilar-se. És molt trist tot plegat. Pensa que el sector primari, en l’actualitat, només ocupa un u per cent de la població. Tots els que produïm aliments —ramaders, pagesos i pescadors— amb prou feines arribem a l’u per cent de la població!
—I tinc entès que és un u per cent força envellit, no?
—Només un nou per cent dels pagesos tenen menys de trenta-cinc anys!
—És un de cada deu…
—I un 45 % tenen entre trenta-cinc i seixanta-cinc anys. La resta, més de seixanta-cinc! Però és una situació que no s’ha de normalitzar, hi ha d’haver un relleu molt abans. No tens la mateixa energia amb trenta anys que amb setanta.

El tàrrec (Salvia verbenaca)

Continuem caminant per la finca. Passejar envoltat de natura és una cosa tan agradable com tenir la sensació que el temps no passa tan de pressa. Hi ha un silenci profund. Al lluny, els bosquets de pins dels turons de Sant Jaume i Sant Pau, carregats de garrigues i d’herbes aromàtiques, ens regalen una atmosfera coneguda, un paisatge humà, el nostre Macondo particular.

—Aquí al davant hi tinc plantat l’ull de llebre, una mica més avall el xarel·lo i encara una mica més lluny la garnatxa, que és l’única varietat que em paguen a un euro. La garnatxa negra va molt buscada al Penedès. Cada any me’l compra el mateix celler, però res, són quatre ceps! Ben comptat, em surten uns sis-cents quilos. Sis-cents euros que ens emportem!
—Encara pocs paguen l’euro?
—Molt pocs, i a sobre la majoria ho fan a terminis. Hi ha una llei a la cadena alimentària que t’obliga a pagar a trenta o seixanta dies, però molts no la compleixen. Més val no pensar-hi... Mira! Això de la dreta és fonoll i just al costat tenim la dent de lleó (Taraxacum officinale), que utilitzem per fer el preparat 501 junt amb la cua de cavall (Equisetum arvense). La dent de lleó i la cua de cavall són rics en silici i uns antifúngics de primera. La biodinàmica es basa en l'equilibri. Els preparats 500 i 501 en són un bon exemple. L'un és la contraposició de l'altre. El 500 és per incentivar la vida: més microorganismes al sòl. S'aplica un cop ha acabat la verema, a la tardor, coincidint amb l'època dels bolets. El 501, en canvi, s'aplica ara, a la primavera, quan la vinya reviu. Ajuda a fer créixer el fruit i a frenar el creixement de les fulles. El primer incentiva la vida i el segon l'apaivaga. Volem vida a la terra, però que no s'enfili cap al cep. El míldiu i la malura no cal que ens facin una vista! En la biodinàmica jugues una mica a aquest joc.
—A buscar un equilibri?
—Exacte! Un equilibri en el sòl, fomentant i recolzant la biodiversitat que existeix. Mira aquesta vinya! Aquí hi tenim la flor del safrà, i allà la sàlvia, el fonoll i la farigola... Les flors et donen molta informació. Ara estan totes tancades, però al matí, quan surt el sol, s'obren. Sembla una obvietat, però és brutal com l'energia modifica el seu estat... i el nostre!

El lletsó fi (Sonchus tenerrimus)

Llavor de cultura

—Què has estudiat per fer la feina que fas?
—A Espiells vaig fer el grau superior d’enologia.
—Amb aquest curs ja pots començar a treballar la terra i elaborar vi o has d’estudiar alguna cosa més?
—Pel tema de la vinya jo he tingut la sort de tenir els meus pares. Crec que el més pràctic és enganxar-te a un pagès i veure com treballa. A més, l’educació vitivinícola a Catalunya encara està molt enfocada a l’agricultura i elaboració industrials...
—Tens referents al Penedès?
—I tant! El meu referent quan vaig començar a portar les vinyes i a deixar la coberta vegetal va ser el Josep Marrugat del sindicat de la Granada. No fa vi, només porta vinyes, però les veus i et cauen els collons a terra! Tenen una capa d’humus que ben bé fa un pam! Va començar el 2012 i alguns companys de la cooperativa l’assenyalaven amb el dit. Era el boig del poble! Inclús els diables de la Granada, als versots de Festa Major, se’n fotien d’ell i deien que era un deixat i un brut per deixar coberta a la vinya... Però veus l’estructura de qualsevol de les seves vinyes i allò és un altre nivell. Les seves vinyes funcionen amb autonomia. L’altre dia, m’explicava que havia plantat faveres entre les rengleres de la vinya i que li havien crescut soles!
—Antigament es feia aquest tipus de policultiu? És a dir, plantar altres cultius entre les rengleres de la vinya?
—Entre les rengleres no ho crec. Ara bé, oliveres i ametllers per delimitar les vinyes, sí!

Rengleres amples

Fem una breu aturada. L’ambient es fa propici per a la contemplació de l’entorn. Des d’aquí la serralada Litoral s’eleva damunt de les teulades de Vilafranca. Distingim el pic de l’Àliga, el pujol de Romagosa i el puig Rodó. Són muntanyes seques, d’un verd grisós, tranquil·les, reposades. Un paisatge normalíssim, però misteriosament sensual.

—Aquesta vinya del davant és nova. Hi tinc plantat el cabernet.
—El cabernet franc?
—El sauvignon. El cabernet franc el tinc a Can Rosell, darrere de Sant Pau d’Ordal. Tenim les vinyes força escampades, però ja m’agrada perquè així veus les diferències entre elles. A la plana tenim més profunditat de terra i a Sant Pau d’Ordal més altura. Les vinyes d'altura, per a fer qualitat, són les millors.
—Aquestes diferències es noten gaire en el tast?
—Són diferents. Les vinyes d'altura tenen més contacte amb la roca calcària iacostumen a donar vins amb més acidesa i mineralitat. Per exemple, la vinya de cabernet franc de Can Rosell té només un pam de terra. L’apartes amb la mà i de seguida et trobes amb la roca mare! Hi surten uns raïms petitons i superconcentrats. És una altra cosa! És el terrer, que els francesos en diuen terroir. O per què sinó a Sant Pau d’Ordal surt d’aquella manera i aquí d’aquesta altra? El terrer és una realitat!
—Valorem prou el terrer?
—No gaire… Què és el més important quan elabores el cava? La criança, l’evolució, oi? Jo en dic l’alquímia! El terrer i el raïm queden en un segon pla. En el cava t’expliquen detalladament els llevats, la criança i la quantitat de sucre que li posen, però la fruita i el pagès on són? En canvi, amb el vi o els ancestrals, que darrerament s’han posat de moda, el més important és la fruita. El més rellevant és la qualitat del raïm. Si tens un bon raïm, tindràs un bon vi. El raïm passa al primer pla, i això ja m’agrada més. Ja sé que el Penedès és terra de cava, però de moment les grans empreses del sector els importa ben poc la qualitat del raïm. Van a quantitat i a elaborar un base cava molt estabilitzat i neutre. Després posen el llevat que volen i la quantitat de sucre i ja ho tenen fet. I això és el més rellevant per a ells. Per aquest motiu a casa vam apostar per no elaborar cava i elaborar ancestral.
—Amb quines varietats el feu?
—Amb merlot i un 15 % de xarel·lo. El fem amb merlot perquè no el volen enlloc. Què hem de fer? Arrencar vinyes de vint o trenta anys?
—M’encanten els ancestrals.
—Són fàcils de beure i passen bé. Són una explosió de fruita fresca! A més, el merlot és molt dúctil i llaminer. El cabernet sauvignon o l’ull de llebre són més astringents, necessiten més feina al celler, com ara criances més llargues o maceracions carbòniques per arrodonir-los una mica. Amb el merlot això no cal, de seguida és fàcilment bevible. Però és un raïm que madura molt de pressa i aquests tipus de vins —els ancestrals— necessiten una molt bona acidesa. Has de vigilar! Per això hi posem el xarel·lo. Tenim la maduresa del merlot, que li dona amplitud i sabor, i l’acidesa del xarel·lo, que li dona frescor. I el mateix carboni de la fermentació en ampolla que te’l protegeix.

Continuem caminant per la finca. En aquesta part els esbarzers (Rubus ulmifolius) marquen els marges del camí. Les seves llargues tiges, d’un color granat, s’estiren, s’arquegen i s’endinsen a terra per la punta, arrelen i emergeixen de nou, de tal manera que la planta fa una població molt densa, gairebé impenetrable.

—Els esbarzers són font de biodiversitat i la casa de moltíssims insectes. La majoria dels pagesos els arrenquen perquè són molestos i punxen. Jo, sempre que puc, els intento deixar. Practico una agricultura respectuosa amb la natura. El millor d’aquest tipus d’agricultura és que quan fas el canvi és impossible tornar enrere, tant per la qualitat del raïm com per la salut de la vinya i de l’entorn. A les meves vinyes pots veure animals. A la vinya del costat pocs en veuràs! Una vegada el meu pare estava podant i em va dir que li acostés la jaqueta que havia deixat penjada en un cep. De camí a la jaqueta, em vaig trobar amb un rusc d’abelles de la mida d’una roda de cotxe. Una altra vegada, pensàvem que al veí se li havia escapat el gos i resulta que era un teixó. En trenta anys mai havia vist un teixó en aquesta finca! I la setmana passada, a Moja, hi vam trobar una serp!
—I aquests forats d'aquí poden ser talps?
—I tant, n’hi ha força per la zona. Els talps són interessants perquè et pugen la terra de sota i pots saber la composició del teu sòl...
—Quan tens visites i els expliques tot això deuen fer uns ulls com unes taronges...
—Tant els turistes com la gent del sector. En aquesta mateixa vinya ha vingut el Pepe Raventós i ha flipat! També ha vingut gent que no és del sector, com ara metges, i quan els hi ensenyava a podar em deien que era molt semblant al que feien ells amb els ossos. Un traumatòleg, per exemple, quan va veure com empeltava, es va quedar sorprès per les similituds amb la seva feina.
—Tu que reps força visites... creus que la gent encara té una visió pejorativa de la figura del pagès? Jo, força sovint, encara sento el comentari «aquest és un pagès», en un to despectiu, i penso, per ser pagès, per treballar la terra, has de tenir molts coneixements...
—També em trobo amb gent que pensa que som els jardiners del paisatge, amb una idea massa romàntica de la pagesia. Als joves, però, quan els explico el tipus d'agricultura que fem servir, ho entenen de seguida.
—I la societat en general, coneix prou bé la feina del camp?
—Crec que no. Fa unes setmanes, collíem les olives i va venir l'escola de les Cabanyes. A mitja visita va saltar un nen i em va dir «les olives farcides quan les colliu?» Em vaig quedar glaçat! Tinc un amic que és professor i m'explica que els nens dibuixen gallines amb quatre potes. El problema és més greu del que sembla: la desconnexió no es culpa dels nens, és culpa dels pares i dels professors que no expliquen com és i d'on ve el menjar que serveixen a taula. La societat s'ha acostumat a anar al supermercat, comprar el menjar net i envasat, i tornar cap a casa. Aquí s'acaba la relació amb el proveïdor.
—La gent del camp ha pogut anar a la ciutat... ha pogut conèixer el millor de cada lloc. En canvi, la gent de la ciutat només té el coneixement del seu món. El camp encara no s'ha obert a la ciutat en aquest aspecte.
—És un bon problema perquè cada cop les ciutats són més grans, sobretot les del litoral. El meu pare té família a Bot, a la Terra Alta. Allà és molt més rural que aquí i la gent jove veu que no tenen, ni de bon tros, els serveis que tenen a les grans ciutats. Els pobles són com al Priorat, molt separats entre ells. I què passa? Que la gent se’n va a les grans ciutats. Si hi ha algú que es queda és perquè té subvenció. Com per exemple, les subvencions per crear el teu celler. Si vius en una zona deprimida, tens més facilitats per aconseguir-la. Nosaltres ja som àrea metropolitana i no ens hi podem adherir amb tanta facilitat. La Terra Alta és la comarca en què més gent jove ha creat un celler. I ho hem de celebrar. Les subvencions han servit per a alguna cosa, com a mínim per fixar població jove al món rural. Però no és la norma. El fillol del meu pare és professor i ha marxat a Tortosa. La seva germana va estudiar mecànica i també ha marxat de Bot. Tots dos estudiaven a Vilanova i la Geltrú. Aquella zona està força deixada de la mà de Déu. Des del Govern no fan gaires inversions... tret que siguin per trinxar el territori amb molins de vent que generen electricitat que ells no gasten! És el que ens faran aquí mateix d'aquí poc. Si, entre tots, no comencem a defensar el Penedès, entre logística, polígons, MATS, plaques i molins, ho tenim ben pelut. Jo ja he vist alcaldes agafats del bracet amb inversors i dir-los «aquest pagès està amb l’aigua al coll, ofereix-li això i el terreny ja és teu! Ofereix-li plaques per deu veremes i no et podrà dir que no!». Ho he sentit amb aquestes orelles! I també he vist vinyes de grans famílies vitivinícoles abandonades per posar-hi plaques. Això que tenim el privilegi de veure ara, aquest paisatge mediterrani, faran flist-flast! Ho esborraran en un tres i no res!
—A l'Alt Penedès la pagesia encara té força múscul... a l'Anoia i al Baix Penedès potser no tant.
—Al Baix Penedès la pagesia està molt tocada. Les cooperatives liquiden el raïm a vint cèntims el quilo! Fa poc, vaig anar-hi a arreglar oliveres i em van explicar que molts pagesos de la zona estan arrencant vinyes i oliveres centenàries. I saps el millor? Que moltes d'aquestes oliveres acabaran a França o a Itàlia, on les esperen amb els braços oberts! I al terreny planten vinya nova, industrialitzada fins al moll de l'os. És una situació molt trista. Tot això és patrimoni que perdem.

Capvespre a la finca

Amb aquesta reflexió girem cua i desfem el camí cap a la Torreta dels Bous.

Marges per retenir la terra i l'orgull d’una professió

—Fa poc vaig anar a fer un curs al Pla de Manlleu per aprendre a fer parets seques. Primer de tot, que t'ha d'agradar molt perquè és una feina molt dura i carregues molt de pes. En un dia pots arribar a moure ben bé una tona de pedres. És una barbaritat! I segon, que apilar pedres amb un cert sentit és molt difícil. És com un Tetris i has de pensar molt bé cada moviment. A més, no és el mateix fer un marge que un mur o una barraca de pedra seca: cada construcció té la seva tècnica. Per exemple, en el mur només veus una cara, però l'altra també s'ha d'aguantar. Per cada metre de paret seca que veus, al darrere n'hi ha d'haver mig metre més. Si veus un marge de dos metres, pensa que a dins encara n'hi ha un altre! A prop de la muntanya de Sant Jaume, al costat de la pedrera, hi tinc les oliveres. Allà hi ha uns quants marges que potser fan cinc metres... Fes números de la quantitat de pedra que es necessita! Les persones grans de les Cabanyes em van explicar que els propietaris de la Torreta dels Bous van llogar tot el poble per fer els marges. Imagina't la feina que comporta!
—A la banda nord de la muntanya, davant de Ca l'Amic, caminant entre corriols, encara pots veure molts marges de pedra seca abandonats. Fa molts anys, Sant Pau i Sant Jaume devien estar llaurats de dalt a baix.
—Segurament. Si mai tens temps, agafa el corriol que baixa de la bassa fins a l'escala. En aquell vessant de la muntanya hi tinc tres llenques de terra. Els de la DO em van arribar a dir que estava tallant el pulmó verd de les Cabanyes! Els vaig respondre que ja conservava la part del bosc, però que les llenques de terra en què hi havia les oliveres les volia recuperar... Si els meus pares no haguessin viscut aquí tots aquests anys, la masia ja estaria a terra... La Torreta dels Bous seria una altra Pelegrina.
—I ara ja depèn de tu...
—Ja fa quatre anys que vaig agafar el relleu al meu pare. Quan era més jove no ho veia gens clar. Jo havia estudiat per ser fuster i, de fet, vaig treballar-hi molts anys. Quan ets jove tens altres prioritats i també veia que fent de pagès no m’hi podria guanyar la vida... Però als trenta vaig decidir intentar incorporar-me a pagès, intentar explicar la meva feina i continuar l’agricultura ecològica que ja practicaven els meus pares. Per agafar un projecte d'aquesta magnitud crec que has de tenir força maduresa i uns certs valors. Abans era fuster i treballava amb fusta morta; ara que sóc pagès treballo amb fusta viva.
—A més, si treballes al camp veus una evolució al llarg de l'any i al final reculls un fruit, que en aquest cas és físic, palpable...
—Sí, sí. Aquest aspecte és brutal.

Entrada del migdia

Arribem a l’entrada de la Torreta dels Bous. A peu, el Penedès es torna encara més acollidor, plaent i en absoluta sincronia amb la lentitud endèmica de la marinada d'aquesta hora de la tarda.

—L'insecte del logo, el coneixes?
—Una xoriguera, no?
—Correcte! Té molts noms: xoriguera (Forficula auricularia), tisoreta, papaorelles... el vam escollir com a distintiu perquè a la verema te la trobes per tot arreu. A més, és un molt bon indicador de la salut de les vinyes. Al celler han vingut sommeliers d'estrella Michelin, gent entesa del sector, i és una pregunta que sempre els hi faig perquè em dona molta informació sobre els seus coneixements de la vinya. Molts m'han respost que era un escorpí! Imagina't... Amb aquesta resposta ja m'estàs dient que no has fet una verema en la teva vida ni has trepitjat gaires cellers en aquesta època de l'any. Pots tastar molt bé, però de coneixements de camp no en tens.

Superada la closa, davant de la porta del celler, hi ha un pati solitari i humit. A l’esquerra quatre o cinc xiprers (Cupressus sempervirens) estilitzats, tornejats en espiral, prims, pintats d’un color verdós, flanquegen la descompactadora.

—La descompactadora de què parlàvem abans és aquesta. La vam fer entre el meu pare, jo, els Marrugat de la Granada (en Josep i en Tòfol) i el Josep Cuscó de Cantallops. Érem els quatre que vam començar a compostar els fems per a les nostres vinyes ara fa uns anys. Amb el meu pare ja feia temps que miràvem màquines com aquesta, però el preu de mercat era prohibitiu. Una eina d’aquest estil et pot costar entre deu i vint mil euros. Són molts diners! Per sort, la meva formació com a fuster em va ensenyar a tocar l’ordinador i a fer quatre plànols. De cada màquina que miràvem ens agradava alguna cosa diferent i les anàvem dibuixant totes a l’ordinador. Quan vam tenir el prototip a l’ordinador vam aprofitar que el meu pare també sap soldar. Es van alinear els astres! És una estructura quadrada en què les peces van entrades un mil·límetre a dins de la biga. Soldes les diferents peces i ja tens l’estructura feta. L’únic que vam haver de comprar van ser les cametes, la resta és feta a mida. En total, ens ha sortit per mil euros. Dos-cents cinquanta euros per cap.
—Us heu estalviat una bona pila de diners!
—I tant! A més, aquesta màquina ja l’he llogat a diferents viticultores del Penedès. Ara estem mirant de substituir la pedra de pes que porta que fa que s’enfonsi a terra per un pes de tractor més professional. Amb el que guanyem podem anar fent cosetes i renovar eines.

Tornar a elaborar vi

Entrem al celler. La porta de fusta, després de força anys sense gaire moviment, torna a grinyolar amb força. A la Torreta dels Bous, a principis de segle, s'elaboraven litres i litres de vi. Els bocois de fusta són l’esquelet silenciós d'un passat que reviu de mica en mica; com si el temps s'hagués aturat entre les parets de pedra, però que si les fregues amb la punta dels dits es desprenen els records d'aquells dies de verema, de l'olor del raïm i del ressò de les converses dels viticultors que ens han precedit.

El Ferran obre les portes del celler

—Què hi tens en aquest dipòsit?
—En aquest dipòsit hi tinc el preparat 500. L’hem de remenar una hora perquè surti bé!
—Millor una persona que una màquina?
—Encara no hi ha màquina que superi la feina d’un bon artesà. Parlem de les màquines de collir? Els comercials et diuen que és més ràpid, més econòmic i que no perds tant de temps, però quan veus la realitat... S’emporten les brocades que l’any que ve haurien de créixer; deixen el cep ple de ferides... i no cull raïm sinó una pasta que s’oxida i s’enfosqueix només caure al dipòsit de la màquina. Per això han de posar tants sulfits de seguida. Si culls a mà respectes la integritat del cep i del raïm i els gotims no s’aixafen i es mantenen bé unes vint-i-quatre hores. Llavors pots elaborar sense sulfits. Ara bé, has de tenir tacte, bona mà i una sanitat impol·luta!

Premsa vertical

Tastem l’ancestral mentre continuem conversant sobre els problemes de la pagesia.

—Aquest és l’ancestral de Mulet Viticultors. Va néixer com una prova i ens va agradar tant que l’hem continuat elaborant. Merlot amb un punt de xarel·lo que li dona frescor. Com el veus?
—M’agrada molt. Fresc i amb la bombolla vibrant però ben integrada. Quantes ampolles en feu?
—Unes 900. A l’etiqueta hi hem reproduït unes pintures rupestres de dos arquers prehistòrics que hi ha a prop de la vinya que cultivem, a Olèrdola.
—Els ancestrals són una sacsejada al paladar. Esperem que sacsegin moltes més coses.
—Salut.
—Salut.

No és una qüestió d'urgència sinó d'emergència

El temps del cep es mesura amb una lentitud extrema. Ben lluny dels dies de l'home, accelerats i breus. A poc a poc, les arrels se submergeixen a la terra; més lentament, el tronc esdevé gruixut i robust; amb una escorça trencadissa, rugosa, resseca; les branques s'enlairen i s'expandeixen. Els circells es recaragolen, els pàmpols canvien de color, del verd de la primavera als ocres de la tardor. Temps cíclic, pausat, reposat. Un temps del qual no disposen els pagesos. I ja no és una qüestió d'urgència sinó d'emergència: o es posen solucions a la problemàtica dels petits productors de forma immediata o en pocs anys desapareixeran engolits per les grans corporacions. El nombre de masies abandonades o derruïdes —la pelegrina n’és un bon exemple— no fan més que augmentar. El preu del raïm fa anys que no puja significativament. La llista de reclamacions, malauradament, seria llarga i demolidora. Com la major part de les vegades, la solució més factible és la de passar per caixa, pagar l’impost revolucionari dels penedesencs, i recolzar a títol individual petits productors per assegurar-ne la viabilitat. Com a país, però, ens mereixem molt més que deixar l’alimentació, la pagesia o el patrimoni arquitectònic en mans de quatre romàntics. I sort en tenim d’aquests romàntics... El Ferran em va dir que la terra hauria de ser per a qui la treballa i l’estima. No hi puc estar més d’acord. I és feina nostra cuidar i protegir qui la treballa. Qui trepitgi les seves terres entendrà com en són d’important per a tots nosaltres les persones que estimen la seva feina. Com deia Joan Fuster al seu Diccionari per a ociosos, «tota política que no fem nosaltres serà feta contra nosaltres.» Potser va sent hora de donar un cop de puny sobre la taula i situar les necessitats de la petita pagesia a l'agenda política.

Emprenc el retorn. Pel retrovisor veig l’escampadissa de llums de les Cabanyes sota un fil de lluna. Les caderneres (Carduelis carduelis), en zel, canten entre el verger de la família Mulet. Quan el Penedès és humit, és un jardí, una clara verdor dilatadíssima. Quan el Penedès és sec, una capa de pols finíssima, de color d’argila, ho cobreix tot.

Subscriu-te al butlleti de Visionaris

El verger de la família Mulet - Visionaris
visionaris.cat Vins Persones
Persones Vins

Visionaris presenta

 

El verger de la família Mulet

12 d'abril, 2022 Alt Penedès

Ferran Mulet

Recuperant el paradís perdut

Som a principis d’abril, un període de confusió baromètrica considerable en què l’aire encara no sap si continuar el somni de l’hivern o abraçar suaument la primavera. La tarda és fresca, el cel encapotat, poca gent al carrer, tres o quatre persones passegen amb el paraigua sota el braç. La terra assedegada demana humitat, quatre gotes, una bona pluja que converteixi la pols en fang i la fixi arran de superfície.

Malgrat la sequera, malgrat la precarietat que comporta la falta d’aigua al camp, avui visito en Ferran Mulet, un jove viticultor de les Cabanyes que, junt amb l’Anna Artís i en Pep Mulet —els seus pares—, ha creat un autèntic verger al bell mig del Penedès. Un oasi de verdor envoltat de quilòmetres i quilòmetres de terra erma, pobra i eixuta.

En Ferran m’espera a la porta de la Torreta dels Bous, una impressionant masia d’estil neoclàssic modern ubicada a un quilòmetre del poble. L’edifici compta amb diverses dependències annexes, totes tancades per una closa que té l’entrada principal a migdia i la secundària a llevant. La construcció es troba disposada esglaonadament, formant diverses terrasses i adaptant-se orgànicament al desnivell del sòl. Al primer pis, un pòrtic amb cinc arcades corona el magnífic conjunt.

Conèixer la finca

—Quin edifici, Ferran!
—És la Torreta dels Bous. Hi ha referències del segle XVII. Nosaltres en som els masovers. Els propietaris són de Vilanova i la Geltrú, una família de terratinents amb propietats per tot Catalunya. L'antic camp de futbol de la Geltrú era seu i a l'Arboç tenen una finca amb una masia molt gran que també és seva. Els cosins són els propietaris de la impressionant masia Porroig de Sant Pere Molanta, al costat de l'autopista. I sabies que encara mantinc el contracte antic? A banda de la cinquena part de la producció, cada any, per Nadal, he de donar tres pollastres i pagar sis euros! Sembla un contracte de l'edat mitjana...

La Torreta dels Bous

—Els teus pares ja eren masovers?
—Mon pare va començar a fer de pagès agafant les terres que portava el meu avi de Moja. Abans era transportista, però va arribar un moment en què ho va voler intentar. Més o menys el que m'ha passat a mi, que anava per fuster i aquí estic. Durant aquest temps els amos gairebé no han vingut i hem fet i desfet com hem volgut. Ara, però, ens trobem que la propietària s'ha mort i que els hereus s’ho volen vendre. Han posat un marmessor per gestionar les seves propietats. La problemàtica històrica del preu del raïm és una conseqüència d'aquest sistema! Passa el mateix amb els boscos, la majoria són privats i ningú se'n fa càrrec. A més, molt pocs propietaris fan el manteniment de les seves terres. Per això cada any hi ha més incendis! Al mercat de la Pelegrina, a Vilafranca, hi havia una masia com aquesta i la van fotre a terra. Tot això és culpa de no tenir la propietat de la terra.
—És molt gran la finca de la Torreta dels Bous?
—Totes les vinyes del voltant de la masia formen part de la finca. En total són 10 hectàrees de vinya i dues-centes oliveres. L’altra meitat de la finca la porta la masia d’aquí al costat. Les vinyes més antigues estan plantades en vas. Aquí als fondos hi tinc la parellada i el macabeu. Deuen tenir uns setanta anys com a mínim. I la vinya més antiga està tot just aquí al davant. Hi ha plantat ull de llebre i xarel·lo des de fa més de vuitanta anys.
—A banda de macabeu, xarel·lo, parellada i ull de llebre, quines altres varietats tens plantades?
—Cabernet franc, garnatxa negra i merlot. Amb aquest últim elaboro l’ancestral.
—Fas moltes ampolles a l’any?
—Molt poques, unes quatre mil entre totes les referències.
—Els ingressos del celler venen més de vendre el raïm o el vi?
—De moment del raïm. Pensa que paguen entre trenta cèntims i un euro el quilo... amb prou feina cobrim les despeses! Amb el vi, si pots vendre les quatre mil ampolles a quinze euros cada una… fes números! Però és difícil perquè se’t multiplica exponencialment la feina: que si vendes, que si burocràcia, que si comunicació, que si fires… Al final fas una mica el que pots. A més, l’agricultura regenerativa et demana més temps i presència. Perquè tot rutlli has de trepitjar la vinya força sovint!
—Treballes en ecològic o en biodinàmic?
—De moment treballo en agricultura ecològica, però ja fa anys que ens vam iniciar en fer pràctiques biodinàmiques com per exemple el compost. A mi m’agrada definir-me com a ecològic avançat.
—Compost?
—És un fertilitzant natural que prové de la descomposició controlada de matèria orgànica. Has de fer una pila amb fems i esperar que faci una fermentació molt semblant a la dels vins. Quan la pila arriba a seixanta graus l’has de remenar una mica perquè s’airegi i controlar la temperatura. Si no ho fas així, els microorganismes que ens interessen es moririen.
—I d’on treus els fems?
—Tinc un pacte amb el pastor de Moja que té dos ramats. A l'hivern, com que treballem amb cobertes vegetals, em pasturen les vinyes i m'adoben la terra. A la primavera escampem els fems que hem escurat del corral i hem compostat prèviament. Fins ara venia el ramat de Sant Pere Molanta, però ara posaran un polígon pel mig i ja no ho podran fer més…
—Fas servir preparats biodinàmics?
—A casa utilitzem bàsicament dos preparats, el 500 (el de la banya), i el 501, i n'hem provat algun amb ortiga i cua de cavall. També fem tractaments amb llet fresca de vaca que fins ara l'anava a buscar a la Granada, a la granja de la família Vallès, però fa pocs mesos que han hagut de tancar. A banda de revalorar el sector de la llet (que també està molt malament), funciona de meravella. Pensa que el coure i el sofre que s’utilitza en ecològic és caríssim, si pots minimitzar el cost i reaprofitar productes de l’entorn, tot això que guanyes! Les plantes dels preparats també les collim de la finca. I amb això de la llet, arran d’anar-hi jo i mon pare, altres pagesos de la zona també hi han acabat anant. És una idea que vaig llegir al llibre Biodinàmica pràctica del francès Pierre Masson.
—Per què va bé la llet fresca de vaca?
—Pel fong de la malura. Al Penedès tenim les dues malalties de la vinya: el míldiu i la malura. La llet quan es fa malbé s’agreja i es torna àcida. D’un entorn àcid, el fong de la malura no en vol saber res.
—I com l’apliques?
—Amb la màquina d’ensulfatar. Omplim la motxilla d’ensulfatar amb una mica de sofre —em sembla que hi posem un cinc per cent del total—, tres o quatre litres de llet fresca i aigua fins dalt... i a fer quilòmetres per la vinya! La veritat és que va de conya. Fins i tot en les vinyes que hem agafat fa poc hi notem el canvi. Pensa que el fong de la malura afecta a la fulla, però si no vigiles et pot afectar la fusta i tot! I si arriba a la fusta, el brot que neix l’any vinent ja surt infectat.
—Veig que també feu servir coberta vegetal. Costa d’aplicar en un clima tan sec com el mediterrani?
—Molt! La veus ara i sembla fàcil, però adaptar el cep a la coberta porta anys de feina. Per això la gent no s’hi posa, perquè és una inversió a molt llarg termini, però per a nosaltres, a part de ser una decisió per fer una agricultura més sostenible, és sense dubte una molt bona manera de fer un raïm de més qualitat.
—Cada canvi necessita el seu temps...
—Amb la coberta vegetal has d’anar molt a poc a poc. No pots començar a deixar herba a la babalà. Primer deixes una renglera, després sembres alguna cosa…
—Què vas sembrar al començament?
—Una barreja de llavors. Mostassa, civada, veces… Cada una aporta coses diferents. Per exemple, la mostassa estructura el sòl i la civada fixa elements com en nitrogen. També fem servir una eina per descompactar el sòl que ens va molt bé. Veus que en aquest cantó la terra està una mica aixecada i en aquest altre una mica més tova? Hem passat el descompactador per airejar el sòl, però sense girar-la com ho faria la màquina de llaurar. El problema de llaurar és que tombes la terra i poses els microorganismes que necessiten oxigen a sota i els que no en necessiten a la superfície. T’ho carregues tot! A banda que desertitzes el sòl perquè a la mínima que plou l’aigua s’endú pendent avall les partícules més fines i riques en matèria orgànica. Quan tinc visites i venen nens, faig servir un pot transparent per explicar aquest procés de forma fàcil. Els hi faig agafar terra de la vinya, posar-la al pot i omplir-lo d’aigua. Un cop ho tenim fet, deixem el pot a la masia i anem a fer la visita. Quan tornem, la terra del pot s’ha estratificat perfectament: les partícules més pesants han quedat a baix i les més fines a dalt de tot. A més, també veiem les partícules fosques, «les tres M», que els hi dic jo: els microorganismes, els minerals i la matèria orgànica. Aquestes tres M són el millor aliment per la planta.
—La terra nua i la pluja no són bones amigues.
—Te’n recordes de l’anunci de Nespresso en què cau una gota sobre la superfície del cafè i ho aixeca tot? Quan la gota de pluja impacta al terra de la vinya, passa el mateix i fa pujar les partícules més fines a dalt. El sòl del Penedès és majoritàriament argilós. L’argila, amb sequera, fa una crosta impermeable. A la mínima que plou, l’aigua no pot traspassar aquesta capa i arrossega la sorra de la superfície pels torrents ressecs. En canvi, si tens una coberta vegetal, ben arrelada, que et subjecta el sòl, això no passa. El meu veí, que treballa amb agricultura convencional, em regala quilos i quilos de terra cada vegada que plou una mica. Les meves vinyes en van guanyant i les seves en van perdent, i a sobre de la terra més fina i bona! Per aquest motiu el delta del Llobregat és tan ric: estan a nivells d’un dos per cent en matèria orgànica!
—I nosaltres…
—Al Penedès hi ha moltes vinyes que ja són irrecuperables en matèria orgànica. S’ha abusat tant de llaurar i dels herbicides que és impossible que hi creixi res de bo…
—Què en penses de l’agricultura convencional?
—Els biodinàmics diuen que és com si el cep mengés brioixeria industrial cada dia. Què passaria si ho fessis tu? Que acabaries gros i malalt, oi? Doncs el mateix passa amb la vinya!

El verger

Una flor que s'obre, un paisatge que floreix

El verd de l’herba de la finca és fresc i tendre —raigràs, espígol i aigua. Verdums i pinsans saltironegen entre les vorades d’ametllers. Als ceps, alguns brots incipients ens recorden que ja és ben entrada la primavera.

—Ferran, aquesta vinya sembla un jardí…
—La capa superior et dona molta informació de la salut del sòl. Si tens el llibre del Gerárd Durcef Plantas bioindicadforas és molt fàcil fer el diagnòstic. Podem saber si la terra està massa compactada o si té carència de nitrogen només veient les plantes que hi creixen. Cada una ens indica una cosa diferent. L'estramoni, per exemple, indica que el sòl té una forta càrrega de pesticides de síntesi, i la corretjola apareix en sòls amb una compactació produïda per un excés de nitrogen. Si en tenim molta, no cal adobar la vinya amb fems perquè segurament hi ha massa presència de matèria orgànica animal. Seria més adequat posar-hi palla per aconseguir un equilibri entre el nitrogen i el carboni.
—En aquesta època de l’any hi ha vinyes al Penedès que estan cobertes de ravenissa blanca…
—No és un bon senyal! La ravenissa blanca indica que el sòl està molt compactat i que és pobre en matèria orgànica.
—Aquí, en canvi, no en veiem cap…
—Perquè fem bé la nostra feina —riu el Ferran—. Encara que llaurin, la terra de sota està compactada de passar massa amb el tractor. Pensa que un tractor pot arribar a pesar unes quantes tones! Les plantes que et dominen en aquest tipus de sòl són les que tenen una arrel pivotant bastant gruixuda. Les que tenen arrels més primes no tenen cap possibilitat de prosperar. Per aquest motiu predominen les ravenisses, per la seva arrel.
—Què haurien de fer per millorar el sòl?
—Descompactar en comptes de llaurar tant! Però una màquina de descompactar val molts diners —entre deu mil i vint mil euros!, per això la nostra és de construcció pròpia. Hi ha subvencions, però tarden molt a arribar.
—Creus que hi ha ajudes suficients al camp?
— Si no fos per les ajudes encara podríem subsistir menys. Una de les més importants és la d’incorporació a pagès, però no acaba de funcionar. T’obliguen a ser viable durant cinc anys. Si no ho ets, estàs obligat a tornar la subvenció amb interessos, a sobre.
—Això pot tirar enrere molta gent...
—I si tens més de quaranta anys tampoc la pots demanar. Molta gent jove que s'hi va incorporar ha vist que els preus del sector són ruïnosos i està resant per acabar el cinquè any i deixar-ho. No ho deixen abans perquè t’obligarien a tornar els diners. A l’altre extrem hi ha la gent gran endeutada que també està resant per jubilar-se. És molt trist tot plegat. Pensa que el sector primari, en l’actualitat, només ocupa un u per cent de la població. Tots els que produïm aliments —ramaders, pagesos i pescadors— amb prou feines arribem a l’u per cent de la població!
—I tinc entès que és un u per cent força envellit, no?
—Només un nou per cent dels pagesos tenen menys de trenta-cinc anys!
—És un de cada deu…
—I un 45 % tenen entre trenta-cinc i seixanta-cinc anys. La resta, més de seixanta-cinc! Però és una situació que no s’ha de normalitzar, hi ha d’haver un relleu molt abans. No tens la mateixa energia amb trenta anys que amb setanta.

El tàrrec (Salvia verbenaca)

Continuem caminant per la finca. Passejar envoltat de natura és una cosa tan agradable com tenir la sensació que el temps no passa tan de pressa. Hi ha un silenci profund. Al lluny, els bosquets de pins dels turons de Sant Jaume i Sant Pau, carregats de garrigues i d’herbes aromàtiques, ens regalen una atmosfera coneguda, un paisatge humà, el nostre Macondo particular.

—Aquí al davant hi tinc plantat l’ull de llebre, una mica més avall el xarel·lo i encara una mica més lluny la garnatxa, que és l’única varietat que em paguen a un euro. La garnatxa negra va molt buscada al Penedès. Cada any me’l compra el mateix celler, però res, són quatre ceps! Ben comptat, em surten uns sis-cents quilos. Sis-cents euros que ens emportem!
—Encara pocs paguen l’euro?
—Molt pocs, i a sobre la majoria ho fan a terminis. Hi ha una llei a la cadena alimentària que t’obliga a pagar a trenta o seixanta dies, però molts no la compleixen. Més val no pensar-hi... Mira! Això de la dreta és fonoll i just al costat tenim la dent de lleó (Taraxacum officinale), que utilitzem per fer el preparat 501 junt amb la cua de cavall (Equisetum arvense). La dent de lleó i la cua de cavall són rics en silici i uns antifúngics de primera. La biodinàmica es basa en l'equilibri. Els preparats 500 i 501 en són un bon exemple. L'un és la contraposició de l'altre. El 500 és per incentivar la vida: més microorganismes al sòl. S'aplica un cop ha acabat la verema, a la tardor, coincidint amb l'època dels bolets. El 501, en canvi, s'aplica ara, a la primavera, quan la vinya reviu. Ajuda a fer créixer el fruit i a frenar el creixement de les fulles. El primer incentiva la vida i el segon l'apaivaga. Volem vida a la terra, però que no s'enfili cap al cep. El míldiu i la malura no cal que ens facin una vista! En la biodinàmica jugues una mica a aquest joc.
—A buscar un equilibri?
—Exacte! Un equilibri en el sòl, fomentant i recolzant la biodiversitat que existeix. Mira aquesta vinya! Aquí hi tenim la flor del safrà, i allà la sàlvia, el fonoll i la farigola... Les flors et donen molta informació. Ara estan totes tancades, però al matí, quan surt el sol, s'obren. Sembla una obvietat, però és brutal com l'energia modifica el seu estat... i el nostre!

El lletsó fi (Sonchus tenerrimus)

Llavor de cultura

—Què has estudiat per fer la feina que fas?
—A Espiells vaig fer el grau superior d’enologia.
—Amb aquest curs ja pots començar a treballar la terra i elaborar vi o has d’estudiar alguna cosa més?
—Pel tema de la vinya jo he tingut la sort de tenir els meus pares. Crec que el més pràctic és enganxar-te a un pagès i veure com treballa. A més, l’educació vitivinícola a Catalunya encara està molt enfocada a l’agricultura i elaboració industrials...
—Tens referents al Penedès?
—I tant! El meu referent quan vaig començar a portar les vinyes i a deixar la coberta vegetal va ser el Josep Marrugat del sindicat de la Granada. No fa vi, només porta vinyes, però les veus i et cauen els collons a terra! Tenen una capa d’humus que ben bé fa un pam! Va començar el 2012 i alguns companys de la cooperativa l’assenyalaven amb el dit. Era el boig del poble! Inclús els diables de la Granada, als versots de Festa Major, se’n fotien d’ell i deien que era un deixat i un brut per deixar coberta a la vinya... Però veus l’estructura de qualsevol de les seves vinyes i allò és un altre nivell. Les seves vinyes funcionen amb autonomia. L’altre dia, m’explicava que havia plantat faveres entre les rengleres de la vinya i que li havien crescut soles!
—Antigament es feia aquest tipus de policultiu? És a dir, plantar altres cultius entre les rengleres de la vinya?
—Entre les rengleres no ho crec. Ara bé, oliveres i ametllers per delimitar les vinyes, sí!

Rengleres amples

Fem una breu aturada. L’ambient es fa propici per a la contemplació de l’entorn. Des d’aquí la serralada Litoral s’eleva damunt de les teulades de Vilafranca. Distingim el pic de l’Àliga, el pujol de Romagosa i el puig Rodó. Són muntanyes seques, d’un verd grisós, tranquil·les, reposades. Un paisatge normalíssim, però misteriosament sensual.

—Aquesta vinya del davant és nova. Hi tinc plantat el cabernet.
—El cabernet franc?
—El sauvignon. El cabernet franc el tinc a Can Rosell, darrere de Sant Pau d’Ordal. Tenim les vinyes força escampades, però ja m’agrada perquè així veus les diferències entre elles. A la plana tenim més profunditat de terra i a Sant Pau d’Ordal més altura. Les vinyes d'altura, per a fer qualitat, són les millors.
—Aquestes diferències es noten gaire en el tast?
—Són diferents. Les vinyes d'altura tenen més contacte amb la roca calcària iacostumen a donar vins amb més acidesa i mineralitat. Per exemple, la vinya de cabernet franc de Can Rosell té només un pam de terra. L’apartes amb la mà i de seguida et trobes amb la roca mare! Hi surten uns raïms petitons i superconcentrats. És una altra cosa! És el terrer, que els francesos en diuen terroir. O per què sinó a Sant Pau d’Ordal surt d’aquella manera i aquí d’aquesta altra? El terrer és una realitat!
—Valorem prou el terrer?
—No gaire… Què és el més important quan elabores el cava? La criança, l’evolució, oi? Jo en dic l’alquímia! El terrer i el raïm queden en un segon pla. En el cava t’expliquen detalladament els llevats, la criança i la quantitat de sucre que li posen, però la fruita i el pagès on són? En canvi, amb el vi o els ancestrals, que darrerament s’han posat de moda, el més important és la fruita. El més rellevant és la qualitat del raïm. Si tens un bon raïm, tindràs un bon vi. El raïm passa al primer pla, i això ja m’agrada més. Ja sé que el Penedès és terra de cava, però de moment les grans empreses del sector els importa ben poc la qualitat del raïm. Van a quantitat i a elaborar un base cava molt estabilitzat i neutre. Després posen el llevat que volen i la quantitat de sucre i ja ho tenen fet. I això és el més rellevant per a ells. Per aquest motiu a casa vam apostar per no elaborar cava i elaborar ancestral.
—Amb quines varietats el feu?
—Amb merlot i un 15 % de xarel·lo. El fem amb merlot perquè no el volen enlloc. Què hem de fer? Arrencar vinyes de vint o trenta anys?
—M’encanten els ancestrals.
—Són fàcils de beure i passen bé. Són una explosió de fruita fresca! A més, el merlot és molt dúctil i llaminer. El cabernet sauvignon o l’ull de llebre són més astringents, necessiten més feina al celler, com ara criances més llargues o maceracions carbòniques per arrodonir-los una mica. Amb el merlot això no cal, de seguida és fàcilment bevible. Però és un raïm que madura molt de pressa i aquests tipus de vins —els ancestrals— necessiten una molt bona acidesa. Has de vigilar! Per això hi posem el xarel·lo. Tenim la maduresa del merlot, que li dona amplitud i sabor, i l’acidesa del xarel·lo, que li dona frescor. I el mateix carboni de la fermentació en ampolla que te’l protegeix.

Continuem caminant per la finca. En aquesta part els esbarzers (Rubus ulmifolius) marquen els marges del camí. Les seves llargues tiges, d’un color granat, s’estiren, s’arquegen i s’endinsen a terra per la punta, arrelen i emergeixen de nou, de tal manera que la planta fa una població molt densa, gairebé impenetrable.

—Els esbarzers són font de biodiversitat i la casa de moltíssims insectes. La majoria dels pagesos els arrenquen perquè són molestos i punxen. Jo, sempre que puc, els intento deixar. Practico una agricultura respectuosa amb la natura. El millor d’aquest tipus d’agricultura és que quan fas el canvi és impossible tornar enrere, tant per la qualitat del raïm com per la salut de la vinya i de l’entorn. A les meves vinyes pots veure animals. A la vinya del costat pocs en veuràs! Una vegada el meu pare estava podant i em va dir que li acostés la jaqueta que havia deixat penjada en un cep. De camí a la jaqueta, em vaig trobar amb un rusc d’abelles de la mida d’una roda de cotxe. Una altra vegada, pensàvem que al veí se li havia escapat el gos i resulta que era un teixó. En trenta anys mai havia vist un teixó en aquesta finca! I la setmana passada, a Moja, hi vam trobar una serp!
—I aquests forats d'aquí poden ser talps?
—I tant, n’hi ha força per la zona. Els talps són interessants perquè et pugen la terra de sota i pots saber la composició del teu sòl...
—Quan tens visites i els expliques tot això deuen fer uns ulls com unes taronges...
—Tant els turistes com la gent del sector. En aquesta mateixa vinya ha vingut el Pepe Raventós i ha flipat! També ha vingut gent que no és del sector, com ara metges, i quan els hi ensenyava a podar em deien que era molt semblant al que feien ells amb els ossos. Un traumatòleg, per exemple, quan va veure com empeltava, es va quedar sorprès per les similituds amb la seva feina.
—Tu que reps força visites... creus que la gent encara té una visió pejorativa de la figura del pagès? Jo, força sovint, encara sento el comentari «aquest és un pagès», en un to despectiu, i penso, per ser pagès, per treballar la terra, has de tenir molts coneixements...
—També em trobo amb gent que pensa que som els jardiners del paisatge, amb una idea massa romàntica de la pagesia. Als joves, però, quan els explico el tipus d'agricultura que fem servir, ho entenen de seguida.
—I la societat en general, coneix prou bé la feina del camp?
—Crec que no. Fa unes setmanes, collíem les olives i va venir l'escola de les Cabanyes. A mitja visita va saltar un nen i em va dir «les olives farcides quan les colliu?» Em vaig quedar glaçat! Tinc un amic que és professor i m'explica que els nens dibuixen gallines amb quatre potes. El problema és més greu del que sembla: la desconnexió no es culpa dels nens, és culpa dels pares i dels professors que no expliquen com és i d'on ve el menjar que serveixen a taula. La societat s'ha acostumat a anar al supermercat, comprar el menjar net i envasat, i tornar cap a casa. Aquí s'acaba la relació amb el proveïdor.
—La gent del camp ha pogut anar a la ciutat... ha pogut conèixer el millor de cada lloc. En canvi, la gent de la ciutat només té el coneixement del seu món. El camp encara no s'ha obert a la ciutat en aquest aspecte.
—És un bon problema perquè cada cop les ciutats són més grans, sobretot les del litoral. El meu pare té família a Bot, a la Terra Alta. Allà és molt més rural que aquí i la gent jove veu que no tenen, ni de bon tros, els serveis que tenen a les grans ciutats. Els pobles són com al Priorat, molt separats entre ells. I què passa? Que la gent se’n va a les grans ciutats. Si hi ha algú que es queda és perquè té subvenció. Com per exemple, les subvencions per crear el teu celler. Si vius en una zona deprimida, tens més facilitats per aconseguir-la. Nosaltres ja som àrea metropolitana i no ens hi podem adherir amb tanta facilitat. La Terra Alta és la comarca en què més gent jove ha creat un celler. I ho hem de celebrar. Les subvencions han servit per a alguna cosa, com a mínim per fixar població jove al món rural. Però no és la norma. El fillol del meu pare és professor i ha marxat a Tortosa. La seva germana va estudiar mecànica i també ha marxat de Bot. Tots dos estudiaven a Vilanova i la Geltrú. Aquella zona està força deixada de la mà de Déu. Des del Govern no fan gaires inversions... tret que siguin per trinxar el territori amb molins de vent que generen electricitat que ells no gasten! És el que ens faran aquí mateix d'aquí poc. Si, entre tots, no comencem a defensar el Penedès, entre logística, polígons, MATS, plaques i molins, ho tenim ben pelut. Jo ja he vist alcaldes agafats del bracet amb inversors i dir-los «aquest pagès està amb l’aigua al coll, ofereix-li això i el terreny ja és teu! Ofereix-li plaques per deu veremes i no et podrà dir que no!». Ho he sentit amb aquestes orelles! I també he vist vinyes de grans famílies vitivinícoles abandonades per posar-hi plaques. Això que tenim el privilegi de veure ara, aquest paisatge mediterrani, faran flist-flast! Ho esborraran en un tres i no res!
—A l'Alt Penedès la pagesia encara té força múscul... a l'Anoia i al Baix Penedès potser no tant.
—Al Baix Penedès la pagesia està molt tocada. Les cooperatives liquiden el raïm a vint cèntims el quilo! Fa poc, vaig anar-hi a arreglar oliveres i em van explicar que molts pagesos de la zona estan arrencant vinyes i oliveres centenàries. I saps el millor? Que moltes d'aquestes oliveres acabaran a França o a Itàlia, on les esperen amb els braços oberts! I al terreny planten vinya nova, industrialitzada fins al moll de l'os. És una situació molt trista. Tot això és patrimoni que perdem.

Capvespre a la finca

Amb aquesta reflexió girem cua i desfem el camí cap a la Torreta dels Bous.

Marges per retenir la terra i l'orgull d’una professió

—Fa poc vaig anar a fer un curs al Pla de Manlleu per aprendre a fer parets seques. Primer de tot, que t'ha d'agradar molt perquè és una feina molt dura i carregues molt de pes. En un dia pots arribar a moure ben bé una tona de pedres. És una barbaritat! I segon, que apilar pedres amb un cert sentit és molt difícil. És com un Tetris i has de pensar molt bé cada moviment. A més, no és el mateix fer un marge que un mur o una barraca de pedra seca: cada construcció té la seva tècnica. Per exemple, en el mur només veus una cara, però l'altra també s'ha d'aguantar. Per cada metre de paret seca que veus, al darrere n'hi ha d'haver mig metre més. Si veus un marge de dos metres, pensa que a dins encara n'hi ha un altre! A prop de la muntanya de Sant Jaume, al costat de la pedrera, hi tinc les oliveres. Allà hi ha uns quants marges que potser fan cinc metres... Fes números de la quantitat de pedra que es necessita! Les persones grans de les Cabanyes em van explicar que els propietaris de la Torreta dels Bous van llogar tot el poble per fer els marges. Imagina't la feina que comporta!
—A la banda nord de la muntanya, davant de Ca l'Amic, caminant entre corriols, encara pots veure molts marges de pedra seca abandonats. Fa molts anys, Sant Pau i Sant Jaume devien estar llaurats de dalt a baix.
—Segurament. Si mai tens temps, agafa el corriol que baixa de la bassa fins a l'escala. En aquell vessant de la muntanya hi tinc tres llenques de terra. Els de la DO em van arribar a dir que estava tallant el pulmó verd de les Cabanyes! Els vaig respondre que ja conservava la part del bosc, però que les llenques de terra en què hi havia les oliveres les volia recuperar... Si els meus pares no haguessin viscut aquí tots aquests anys, la masia ja estaria a terra... La Torreta dels Bous seria una altra Pelegrina.
—I ara ja depèn de tu...
—Ja fa quatre anys que vaig agafar el relleu al meu pare. Quan era més jove no ho veia gens clar. Jo havia estudiat per ser fuster i, de fet, vaig treballar-hi molts anys. Quan ets jove tens altres prioritats i també veia que fent de pagès no m’hi podria guanyar la vida... Però als trenta vaig decidir intentar incorporar-me a pagès, intentar explicar la meva feina i continuar l’agricultura ecològica que ja practicaven els meus pares. Per agafar un projecte d'aquesta magnitud crec que has de tenir força maduresa i uns certs valors. Abans era fuster i treballava amb fusta morta; ara que sóc pagès treballo amb fusta viva.
—A més, si treballes al camp veus una evolució al llarg de l'any i al final reculls un fruit, que en aquest cas és físic, palpable...
—Sí, sí. Aquest aspecte és brutal.

Entrada del migdia

Arribem a l’entrada de la Torreta dels Bous. A peu, el Penedès es torna encara més acollidor, plaent i en absoluta sincronia amb la lentitud endèmica de la marinada d'aquesta hora de la tarda.

—L'insecte del logo, el coneixes?
—Una xoriguera, no?
—Correcte! Té molts noms: xoriguera (Forficula auricularia), tisoreta, papaorelles... el vam escollir com a distintiu perquè a la verema te la trobes per tot arreu. A més, és un molt bon indicador de la salut de les vinyes. Al celler han vingut sommeliers d'estrella Michelin, gent entesa del sector, i és una pregunta que sempre els hi faig perquè em dona molta informació sobre els seus coneixements de la vinya. Molts m'han respost que era un escorpí! Imagina't... Amb aquesta resposta ja m'estàs dient que no has fet una verema en la teva vida ni has trepitjat gaires cellers en aquesta època de l'any. Pots tastar molt bé, però de coneixements de camp no en tens.

Superada la closa, davant de la porta del celler, hi ha un pati solitari i humit. A l’esquerra quatre o cinc xiprers (Cupressus sempervirens) estilitzats, tornejats en espiral, prims, pintats d’un color verdós, flanquegen la descompactadora.

—La descompactadora de què parlàvem abans és aquesta. La vam fer entre el meu pare, jo, els Marrugat de la Granada (en Josep i en Tòfol) i el Josep Cuscó de Cantallops. Érem els quatre que vam començar a compostar els fems per a les nostres vinyes ara fa uns anys. Amb el meu pare ja feia temps que miràvem màquines com aquesta, però el preu de mercat era prohibitiu. Una eina d’aquest estil et pot costar entre deu i vint mil euros. Són molts diners! Per sort, la meva formació com a fuster em va ensenyar a tocar l’ordinador i a fer quatre plànols. De cada màquina que miràvem ens agradava alguna cosa diferent i les anàvem dibuixant totes a l’ordinador. Quan vam tenir el prototip a l’ordinador vam aprofitar que el meu pare també sap soldar. Es van alinear els astres! És una estructura quadrada en què les peces van entrades un mil·límetre a dins de la biga. Soldes les diferents peces i ja tens l’estructura feta. L’únic que vam haver de comprar van ser les cametes, la resta és feta a mida. En total, ens ha sortit per mil euros. Dos-cents cinquanta euros per cap.
—Us heu estalviat una bona pila de diners!
—I tant! A més, aquesta màquina ja l’he llogat a diferents viticultores del Penedès. Ara estem mirant de substituir la pedra de pes que porta que fa que s’enfonsi a terra per un pes de tractor més professional. Amb el que guanyem podem anar fent cosetes i renovar eines.

Tornar a elaborar vi

Entrem al celler. La porta de fusta, després de força anys sense gaire moviment, torna a grinyolar amb força. A la Torreta dels Bous, a principis de segle, s'elaboraven litres i litres de vi. Els bocois de fusta són l’esquelet silenciós d'un passat que reviu de mica en mica; com si el temps s'hagués aturat entre les parets de pedra, però que si les fregues amb la punta dels dits es desprenen els records d'aquells dies de verema, de l'olor del raïm i del ressò de les converses dels viticultors que ens han precedit.

El Ferran obre les portes del celler

—Què hi tens en aquest dipòsit?
—En aquest dipòsit hi tinc el preparat 500. L’hem de remenar una hora perquè surti bé!
—Millor una persona que una màquina?
—Encara no hi ha màquina que superi la feina d’un bon artesà. Parlem de les màquines de collir? Els comercials et diuen que és més ràpid, més econòmic i que no perds tant de temps, però quan veus la realitat... S’emporten les brocades que l’any que ve haurien de créixer; deixen el cep ple de ferides... i no cull raïm sinó una pasta que s’oxida i s’enfosqueix només caure al dipòsit de la màquina. Per això han de posar tants sulfits de seguida. Si culls a mà respectes la integritat del cep i del raïm i els gotims no s’aixafen i es mantenen bé unes vint-i-quatre hores. Llavors pots elaborar sense sulfits. Ara bé, has de tenir tacte, bona mà i una sanitat impol·luta!

Premsa vertical

Tastem l’ancestral mentre continuem conversant sobre els problemes de la pagesia.

—Aquest és l’ancestral de Mulet Viticultors. Va néixer com una prova i ens va agradar tant que l’hem continuat elaborant. Merlot amb un punt de xarel·lo que li dona frescor. Com el veus?
—M’agrada molt. Fresc i amb la bombolla vibrant però ben integrada. Quantes ampolles en feu?
—Unes 900. A l’etiqueta hi hem reproduït unes pintures rupestres de dos arquers prehistòrics que hi ha a prop de la vinya que cultivem, a Olèrdola.
—Els ancestrals són una sacsejada al paladar. Esperem que sacsegin moltes més coses.
—Salut.
—Salut.

No és una qüestió d'urgència sinó d'emergència

El temps del cep es mesura amb una lentitud extrema. Ben lluny dels dies de l'home, accelerats i breus. A poc a poc, les arrels se submergeixen a la terra; més lentament, el tronc esdevé gruixut i robust; amb una escorça trencadissa, rugosa, resseca; les branques s'enlairen i s'expandeixen. Els circells es recaragolen, els pàmpols canvien de color, del verd de la primavera als ocres de la tardor. Temps cíclic, pausat, reposat. Un temps del qual no disposen els pagesos. I ja no és una qüestió d'urgència sinó d'emergència: o es posen solucions a la problemàtica dels petits productors de forma immediata o en pocs anys desapareixeran engolits per les grans corporacions. El nombre de masies abandonades o derruïdes —la pelegrina n’és un bon exemple— no fan més que augmentar. El preu del raïm fa anys que no puja significativament. La llista de reclamacions, malauradament, seria llarga i demolidora. Com la major part de les vegades, la solució més factible és la de passar per caixa, pagar l’impost revolucionari dels penedesencs, i recolzar a títol individual petits productors per assegurar-ne la viabilitat. Com a país, però, ens mereixem molt més que deixar l’alimentació, la pagesia o el patrimoni arquitectònic en mans de quatre romàntics. I sort en tenim d’aquests romàntics... El Ferran em va dir que la terra hauria de ser per a qui la treballa i l’estima. No hi puc estar més d’acord. I és feina nostra cuidar i protegir qui la treballa. Qui trepitgi les seves terres entendrà com en són d’important per a tots nosaltres les persones que estimen la seva feina. Com deia Joan Fuster al seu Diccionari per a ociosos, «tota política que no fem nosaltres serà feta contra nosaltres.» Potser va sent hora de donar un cop de puny sobre la taula i situar les necessitats de la petita pagesia a l'agenda política.

Emprenc el retorn. Pel retrovisor veig l’escampadissa de llums de les Cabanyes sota un fil de lluna. Les caderneres (Carduelis carduelis), en zel, canten entre el verger de la família Mulet. Quan el Penedès és humit, és un jardí, una clara verdor dilatadíssima. Quan el Penedès és sec, una capa de pols finíssima, de color d’argila, ho cobreix tot.

Subscriu-te al butlleti de Visionaris

El verger de la família Mulet - Visionaris
visionaris.cat Vins Persones
Persones Vins

Visionaris presenta

 

El verger de la família Mulet

12 d'abril, 2022 Alt Penedès

Ferran Mulet

Recuperant el paradís perdut

Som a principis d’abril, un període de confusió baromètrica considerable en què l’aire encara no sap si continuar el somni de l’hivern o abraçar suaument la primavera. La tarda és fresca, el cel encapotat, poca gent al carrer, tres o quatre persones passegen amb el paraigua sota el braç. La terra assedegada demana humitat, quatre gotes, una bona pluja que converteixi la pols en fang i la fixi arran de superfície.

Malgrat la sequera, malgrat la precarietat que comporta la falta d’aigua al camp, avui visito en Ferran Mulet, un jove viticultor de les Cabanyes que, junt amb l’Anna Artís i en Pep Mulet —els seus pares—, ha creat un autèntic verger al bell mig del Penedès. Un oasi de verdor envoltat de quilòmetres i quilòmetres de terra erma, pobra i eixuta.

En Ferran m’espera a la porta de la Torreta dels Bous, una impressionant masia d’estil neoclàssic modern ubicada a un quilòmetre del poble. L’edifici compta amb diverses dependències annexes, totes tancades per una closa que té l’entrada principal a migdia i la secundària a llevant. La construcció es troba disposada esglaonadament, formant diverses terrasses i adaptant-se orgànicament al desnivell del sòl. Al primer pis, un pòrtic amb cinc arcades corona el magnífic conjunt.

Conèixer la finca

—Quin edifici, Ferran!
—És la Torreta dels Bous. Hi ha referències del segle XVII. Nosaltres en som els masovers. Els propietaris són de Vilanova i la Geltrú, una família de terratinents amb propietats per tot Catalunya. L'antic camp de futbol de la Geltrú era seu i a l'Arboç tenen una finca amb una masia molt gran que també és seva. Els cosins són els propietaris de la impressionant masia Porroig de Sant Pere Molanta, al costat de l'autopista. I sabies que encara mantinc el contracte antic? A banda de la cinquena part de la producció, cada any, per Nadal, he de donar tres pollastres i pagar sis euros! Sembla un contracte de l'edat mitjana...

La Torreta dels Bous

—Els teus pares ja eren masovers?
—Mon pare va començar a fer de pagès agafant les terres que portava el meu avi de Moja. Abans era transportista, però va arribar un moment en què ho va voler intentar. Més o menys el que m'ha passat a mi, que anava per fuster i aquí estic. Durant aquest temps els amos gairebé no han vingut i hem fet i desfet com hem volgut. Ara, però, ens trobem que la propietària s'ha mort i que els hereus s’ho volen vendre. Han posat un marmessor per gestionar les seves propietats. La problemàtica històrica del preu del raïm és una conseqüència d'aquest sistema! Passa el mateix amb els boscos, la majoria són privats i ningú se'n fa càrrec. A més, molt pocs propietaris fan el manteniment de les seves terres. Per això cada any hi ha més incendis! Al mercat de la Pelegrina, a Vilafranca, hi havia una masia com aquesta i la van fotre a terra. Tot això és culpa de no tenir la propietat de la terra.
—És molt gran la finca de la Torreta dels Bous?
—Totes les vinyes del voltant de la masia formen part de la finca. En total són 10 hectàrees de vinya i dues-centes oliveres. L’altra meitat de la finca la porta la masia d’aquí al costat. Les vinyes més antigues estan plantades en vas. Aquí als fondos hi tinc la parellada i el macabeu. Deuen tenir uns setanta anys com a mínim. I la vinya més antiga està tot just aquí al davant. Hi ha plantat ull de llebre i xarel·lo des de fa més de vuitanta anys.
—A banda de macabeu, xarel·lo, parellada i ull de llebre, quines altres varietats tens plantades?
—Cabernet franc, garnatxa negra i merlot. Amb aquest últim elaboro l’ancestral.
—Fas moltes ampolles a l’any?
—Molt poques, unes quatre mil entre totes les referències.
—Els ingressos del celler venen més de vendre el raïm o el vi?
—De moment del raïm. Pensa que paguen entre trenta cèntims i un euro el quilo... amb prou feina cobrim les despeses! Amb el vi, si pots vendre les quatre mil ampolles a quinze euros cada una… fes números! Però és difícil perquè se’t multiplica exponencialment la feina: que si vendes, que si burocràcia, que si comunicació, que si fires… Al final fas una mica el que pots. A més, l’agricultura regenerativa et demana més temps i presència. Perquè tot rutlli has de trepitjar la vinya força sovint!
—Treballes en ecològic o en biodinàmic?
—De moment treballo en agricultura ecològica, però ja fa anys que ens vam iniciar en fer pràctiques biodinàmiques com per exemple el compost. A mi m’agrada definir-me com a ecològic avançat.
—Compost?
—És un fertilitzant natural que prové de la descomposició controlada de matèria orgànica. Has de fer una pila amb fems i esperar que faci una fermentació molt semblant a la dels vins. Quan la pila arriba a seixanta graus l’has de remenar una mica perquè s’airegi i controlar la temperatura. Si no ho fas així, els microorganismes que ens interessen es moririen.
—I d’on treus els fems?
—Tinc un pacte amb el pastor de Moja que té dos ramats. A l'hivern, com que treballem amb cobertes vegetals, em pasturen les vinyes i m'adoben la terra. A la primavera escampem els fems que hem escurat del corral i hem compostat prèviament. Fins ara venia el ramat de Sant Pere Molanta, però ara posaran un polígon pel mig i ja no ho podran fer més…
—Fas servir preparats biodinàmics?
—A casa utilitzem bàsicament dos preparats, el 500 (el de la banya), i el 501, i n'hem provat algun amb ortiga i cua de cavall. També fem tractaments amb llet fresca de vaca que fins ara l'anava a buscar a la Granada, a la granja de la família Vallès, però fa pocs mesos que han hagut de tancar. A banda de revalorar el sector de la llet (que també està molt malament), funciona de meravella. Pensa que el coure i el sofre que s’utilitza en ecològic és caríssim, si pots minimitzar el cost i reaprofitar productes de l’entorn, tot això que guanyes! Les plantes dels preparats també les collim de la finca. I amb això de la llet, arran d’anar-hi jo i mon pare, altres pagesos de la zona també hi han acabat anant. És una idea que vaig llegir al llibre Biodinàmica pràctica del francès Pierre Masson.
—Per què va bé la llet fresca de vaca?
—Pel fong de la malura. Al Penedès tenim les dues malalties de la vinya: el míldiu i la malura. La llet quan es fa malbé s’agreja i es torna àcida. D’un entorn àcid, el fong de la malura no en vol saber res.
—I com l’apliques?
—Amb la màquina d’ensulfatar. Omplim la motxilla d’ensulfatar amb una mica de sofre —em sembla que hi posem un cinc per cent del total—, tres o quatre litres de llet fresca i aigua fins dalt... i a fer quilòmetres per la vinya! La veritat és que va de conya. Fins i tot en les vinyes que hem agafat fa poc hi notem el canvi. Pensa que el fong de la malura afecta a la fulla, però si no vigiles et pot afectar la fusta i tot! I si arriba a la fusta, el brot que neix l’any vinent ja surt infectat.
—Veig que també feu servir coberta vegetal. Costa d’aplicar en un clima tan sec com el mediterrani?
—Molt! La veus ara i sembla fàcil, però adaptar el cep a la coberta porta anys de feina. Per això la gent no s’hi posa, perquè és una inversió a molt llarg termini, però per a nosaltres, a part de ser una decisió per fer una agricultura més sostenible, és sense dubte una molt bona manera de fer un raïm de més qualitat.
—Cada canvi necessita el seu temps...
—Amb la coberta vegetal has d’anar molt a poc a poc. No pots començar a deixar herba a la babalà. Primer deixes una renglera, després sembres alguna cosa…
—Què vas sembrar al començament?
—Una barreja de llavors. Mostassa, civada, veces… Cada una aporta coses diferents. Per exemple, la mostassa estructura el sòl i la civada fixa elements com en nitrogen. També fem servir una eina per descompactar el sòl que ens va molt bé. Veus que en aquest cantó la terra està una mica aixecada i en aquest altre una mica més tova? Hem passat el descompactador per airejar el sòl, però sense girar-la com ho faria la màquina de llaurar. El problema de llaurar és que tombes la terra i poses els microorganismes que necessiten oxigen a sota i els que no en necessiten a la superfície. T’ho carregues tot! A banda que desertitzes el sòl perquè a la mínima que plou l’aigua s’endú pendent avall les partícules més fines i riques en matèria orgànica. Quan tinc visites i venen nens, faig servir un pot transparent per explicar aquest procés de forma fàcil. Els hi faig agafar terra de la vinya, posar-la al pot i omplir-lo d’aigua. Un cop ho tenim fet, deixem el pot a la masia i anem a fer la visita. Quan tornem, la terra del pot s’ha estratificat perfectament: les partícules més pesants han quedat a baix i les més fines a dalt de tot. A més, també veiem les partícules fosques, «les tres M», que els hi dic jo: els microorganismes, els minerals i la matèria orgànica. Aquestes tres M són el millor aliment per la planta.
—La terra nua i la pluja no són bones amigues.
—Te’n recordes de l’anunci de Nespresso en què cau una gota sobre la superfície del cafè i ho aixeca tot? Quan la gota de pluja impacta al terra de la vinya, passa el mateix i fa pujar les partícules més fines a dalt. El sòl del Penedès és majoritàriament argilós. L’argila, amb sequera, fa una crosta impermeable. A la mínima que plou, l’aigua no pot traspassar aquesta capa i arrossega la sorra de la superfície pels torrents ressecs. En canvi, si tens una coberta vegetal, ben arrelada, que et subjecta el sòl, això no passa. El meu veí, que treballa amb agricultura convencional, em regala quilos i quilos de terra cada vegada que plou una mica. Les meves vinyes en van guanyant i les seves en van perdent, i a sobre de la terra més fina i bona! Per aquest motiu el delta del Llobregat és tan ric: estan a nivells d’un dos per cent en matèria orgànica!
—I nosaltres…
—Al Penedès hi ha moltes vinyes que ja són irrecuperables en matèria orgànica. S’ha abusat tant de llaurar i dels herbicides que és impossible que hi creixi res de bo…
—Què en penses de l’agricultura convencional?
—Els biodinàmics diuen que és com si el cep mengés brioixeria industrial cada dia. Què passaria si ho fessis tu? Que acabaries gros i malalt, oi? Doncs el mateix passa amb la vinya!

El verger

Una flor que s'obre, un paisatge que floreix

El verd de l’herba de la finca és fresc i tendre —raigràs, espígol i aigua. Verdums i pinsans saltironegen entre les vorades d’ametllers. Als ceps, alguns brots incipients ens recorden que ja és ben entrada la primavera.

—Ferran, aquesta vinya sembla un jardí…
—La capa superior et dona molta informació de la salut del sòl. Si tens el llibre del Gerárd Durcef Plantas bioindicadforas és molt fàcil fer el diagnòstic. Podem saber si la terra està massa compactada o si té carència de nitrogen només veient les plantes que hi creixen. Cada una ens indica una cosa diferent. L'estramoni, per exemple, indica que el sòl té una forta càrrega de pesticides de síntesi, i la corretjola apareix en sòls amb una compactació produïda per un excés de nitrogen. Si en tenim molta, no cal adobar la vinya amb fems perquè segurament hi ha massa presència de matèria orgànica animal. Seria més adequat posar-hi palla per aconseguir un equilibri entre el nitrogen i el carboni.
—En aquesta època de l’any hi ha vinyes al Penedès que estan cobertes de ravenissa blanca…
—No és un bon senyal! La ravenissa blanca indica que el sòl està molt compactat i que és pobre en matèria orgànica.
—Aquí, en canvi, no en veiem cap…
—Perquè fem bé la nostra feina —riu el Ferran—. Encara que llaurin, la terra de sota està compactada de passar massa amb el tractor. Pensa que un tractor pot arribar a pesar unes quantes tones! Les plantes que et dominen en aquest tipus de sòl són les que tenen una arrel pivotant bastant gruixuda. Les que tenen arrels més primes no tenen cap possibilitat de prosperar. Per aquest motiu predominen les ravenisses, per la seva arrel.
—Què haurien de fer per millorar el sòl?
—Descompactar en comptes de llaurar tant! Però una màquina de descompactar val molts diners —entre deu mil i vint mil euros!, per això la nostra és de construcció pròpia. Hi ha subvencions, però tarden molt a arribar.
—Creus que hi ha ajudes suficients al camp?
— Si no fos per les ajudes encara podríem subsistir menys. Una de les més importants és la d’incorporació a pagès, però no acaba de funcionar. T’obliguen a ser viable durant cinc anys. Si no ho ets, estàs obligat a tornar la subvenció amb interessos, a sobre.
—Això pot tirar enrere molta gent...
—I si tens més de quaranta anys tampoc la pots demanar. Molta gent jove que s'hi va incorporar ha vist que els preus del sector són ruïnosos i està resant per acabar el cinquè any i deixar-ho. No ho deixen abans perquè t’obligarien a tornar els diners. A l’altre extrem hi ha la gent gran endeutada que també està resant per jubilar-se. És molt trist tot plegat. Pensa que el sector primari, en l’actualitat, només ocupa un u per cent de la població. Tots els que produïm aliments —ramaders, pagesos i pescadors— amb prou feines arribem a l’u per cent de la població!
—I tinc entès que és un u per cent força envellit, no?
—Només un nou per cent dels pagesos tenen menys de trenta-cinc anys!
—És un de cada deu…
—I un 45 % tenen entre trenta-cinc i seixanta-cinc anys. La resta, més de seixanta-cinc! Però és una situació que no s’ha de normalitzar, hi ha d’haver un relleu molt abans. No tens la mateixa energia amb trenta anys que amb setanta.

El tàrrec (Salvia verbenaca)

Continuem caminant per la finca. Passejar envoltat de natura és una cosa tan agradable com tenir la sensació que el temps no passa tan de pressa. Hi ha un silenci profund. Al lluny, els bosquets de pins dels turons de Sant Jaume i Sant Pau, carregats de garrigues i d’herbes aromàtiques, ens regalen una atmosfera coneguda, un paisatge humà, el nostre Macondo particular.

—Aquí al davant hi tinc plantat l’ull de llebre, una mica més avall el xarel·lo i encara una mica més lluny la garnatxa, que és l’única varietat que em paguen a un euro. La garnatxa negra va molt buscada al Penedès. Cada any me’l compra el mateix celler, però res, són quatre ceps! Ben comptat, em surten uns sis-cents quilos. Sis-cents euros que ens emportem!
—Encara pocs paguen l’euro?
—Molt pocs, i a sobre la majoria ho fan a terminis. Hi ha una llei a la cadena alimentària que t’obliga a pagar a trenta o seixanta dies, però molts no la compleixen. Més val no pensar-hi... Mira! Això de la dreta és fonoll i just al costat tenim la dent de lleó (Taraxacum officinale), que utilitzem per fer el preparat 501 junt amb la cua de cavall (Equisetum arvense). La dent de lleó i la cua de cavall són rics en silici i uns antifúngics de primera. La biodinàmica es basa en l'equilibri. Els preparats 500 i 501 en són un bon exemple. L'un és la contraposició de l'altre. El 500 és per incentivar la vida: més microorganismes al sòl. S'aplica un cop ha acabat la verema, a la tardor, coincidint amb l'època dels bolets. El 501, en canvi, s'aplica ara, a la primavera, quan la vinya reviu. Ajuda a fer créixer el fruit i a frenar el creixement de les fulles. El primer incentiva la vida i el segon l'apaivaga. Volem vida a la terra, però que no s'enfili cap al cep. El míldiu i la malura no cal que ens facin una vista! En la biodinàmica jugues una mica a aquest joc.
—A buscar un equilibri?
—Exacte! Un equilibri en el sòl, fomentant i recolzant la biodiversitat que existeix. Mira aquesta vinya! Aquí hi tenim la flor del safrà, i allà la sàlvia, el fonoll i la farigola... Les flors et donen molta informació. Ara estan totes tancades, però al matí, quan surt el sol, s'obren. Sembla una obvietat, però és brutal com l'energia modifica el seu estat... i el nostre!

El lletsó fi (Sonchus tenerrimus)

Llavor de cultura

—Què has estudiat per fer la feina que fas?
—A Espiells vaig fer el grau superior d’enologia.
—Amb aquest curs ja pots començar a treballar la terra i elaborar vi o has d’estudiar alguna cosa més?
—Pel tema de la vinya jo he tingut la sort de tenir els meus pares. Crec que el més pràctic és enganxar-te a un pagès i veure com treballa. A més, l’educació vitivinícola a Catalunya encara està molt enfocada a l’agricultura i elaboració industrials...
—Tens referents al Penedès?
—I tant! El meu referent quan vaig començar a portar les vinyes i a deixar la coberta vegetal va ser el Josep Marrugat del sindicat de la Granada. No fa vi, només porta vinyes, però les veus i et cauen els collons a terra! Tenen una capa d’humus que ben bé fa un pam! Va començar el 2012 i alguns companys de la cooperativa l’assenyalaven amb el dit. Era el boig del poble! Inclús els diables de la Granada, als versots de Festa Major, se’n fotien d’ell i deien que era un deixat i un brut per deixar coberta a la vinya... Però veus l’estructura de qualsevol de les seves vinyes i allò és un altre nivell. Les seves vinyes funcionen amb autonomia. L’altre dia, m’explicava que havia plantat faveres entre les rengleres de la vinya i que li havien crescut soles!
—Antigament es feia aquest tipus de policultiu? És a dir, plantar altres cultius entre les rengleres de la vinya?
—Entre les rengleres no ho crec. Ara bé, oliveres i ametllers per delimitar les vinyes, sí!

Rengleres amples

Fem una breu aturada. L’ambient es fa propici per a la contemplació de l’entorn. Des d’aquí la serralada Litoral s’eleva damunt de les teulades de Vilafranca. Distingim el pic de l’Àliga, el pujol de Romagosa i el puig Rodó. Són muntanyes seques, d’un verd grisós, tranquil·les, reposades. Un paisatge normalíssim, però misteriosament sensual.

—Aquesta vinya del davant és nova. Hi tinc plantat el cabernet.
—El cabernet franc?
—El sauvignon. El cabernet franc el tinc a Can Rosell, darrere de Sant Pau d’Ordal. Tenim les vinyes força escampades, però ja m’agrada perquè així veus les diferències entre elles. A la plana tenim més profunditat de terra i a Sant Pau d’Ordal més altura. Les vinyes d'altura, per a fer qualitat, són les millors.
—Aquestes diferències es noten gaire en el tast?
—Són diferents. Les vinyes d'altura tenen més contacte amb la roca calcària iacostumen a donar vins amb més acidesa i mineralitat. Per exemple, la vinya de cabernet franc de Can Rosell té només un pam de terra. L’apartes amb la mà i de seguida et trobes amb la roca mare! Hi surten uns raïms petitons i superconcentrats. És una altra cosa! És el terrer, que els francesos en diuen terroir. O per què sinó a Sant Pau d’Ordal surt d’aquella manera i aquí d’aquesta altra? El terrer és una realitat!
—Valorem prou el terrer?
—No gaire… Què és el més important quan elabores el cava? La criança, l’evolució, oi? Jo en dic l’alquímia! El terrer i el raïm queden en un segon pla. En el cava t’expliquen detalladament els llevats, la criança i la quantitat de sucre que li posen, però la fruita i el pagès on són? En canvi, amb el vi o els ancestrals, que darrerament s’han posat de moda, el més important és la fruita. El més rellevant és la qualitat del raïm. Si tens un bon raïm, tindràs un bon vi. El raïm passa al primer pla, i això ja m’agrada més. Ja sé que el Penedès és terra de cava, però de moment les grans empreses del sector els importa ben poc la qualitat del raïm. Van a quantitat i a elaborar un base cava molt estabilitzat i neutre. Després posen el llevat que volen i la quantitat de sucre i ja ho tenen fet. I això és el més rellevant per a ells. Per aquest motiu a casa vam apostar per no elaborar cava i elaborar ancestral.
—Amb quines varietats el feu?
—Amb merlot i un 15 % de xarel·lo. El fem amb merlot perquè no el volen enlloc. Què hem de fer? Arrencar vinyes de vint o trenta anys?
—M’encanten els ancestrals.
—Són fàcils de beure i passen bé. Són una explosió de fruita fresca! A més, el merlot és molt dúctil i llaminer. El cabernet sauvignon o l’ull de llebre són més astringents, necessiten més feina al celler, com ara criances més llargues o maceracions carbòniques per arrodonir-los una mica. Amb el merlot això no cal, de seguida és fàcilment bevible. Però és un raïm que madura molt de pressa i aquests tipus de vins —els ancestrals— necessiten una molt bona acidesa. Has de vigilar! Per això hi posem el xarel·lo. Tenim la maduresa del merlot, que li dona amplitud i sabor, i l’acidesa del xarel·lo, que li dona frescor. I el mateix carboni de la fermentació en ampolla que te’l protegeix.

Continuem caminant per la finca. En aquesta part els esbarzers (Rubus ulmifolius) marquen els marges del camí. Les seves llargues tiges, d’un color granat, s’estiren, s’arquegen i s’endinsen a terra per la punta, arrelen i emergeixen de nou, de tal manera que la planta fa una població molt densa, gairebé impenetrable.

—Els esbarzers són font de biodiversitat i la casa de moltíssims insectes. La majoria dels pagesos els arrenquen perquè són molestos i punxen. Jo, sempre que puc, els intento deixar. Practico una agricultura respectuosa amb la natura. El millor d’aquest tipus d’agricultura és que quan fas el canvi és impossible tornar enrere, tant per la qualitat del raïm com per la salut de la vinya i de l’entorn. A les meves vinyes pots veure animals. A la vinya del costat pocs en veuràs! Una vegada el meu pare estava podant i em va dir que li acostés la jaqueta que havia deixat penjada en un cep. De camí a la jaqueta, em vaig trobar amb un rusc d’abelles de la mida d’una roda de cotxe. Una altra vegada, pensàvem que al veí se li havia escapat el gos i resulta que era un teixó. En trenta anys mai havia vist un teixó en aquesta finca! I la setmana passada, a Moja, hi vam trobar una serp!
—I aquests forats d'aquí poden ser talps?
—I tant, n’hi ha força per la zona. Els talps són interessants perquè et pugen la terra de sota i pots saber la composició del teu sòl...
—Quan tens visites i els expliques tot això deuen fer uns ulls com unes taronges...
—Tant els turistes com la gent del sector. En aquesta mateixa vinya ha vingut el Pepe Raventós i ha flipat! També ha vingut gent que no és del sector, com ara metges, i quan els hi ensenyava a podar em deien que era molt semblant al que feien ells amb els ossos. Un traumatòleg, per exemple, quan va veure com empeltava, es va quedar sorprès per les similituds amb la seva feina.
—Tu que reps força visites... creus que la gent encara té una visió pejorativa de la figura del pagès? Jo, força sovint, encara sento el comentari «aquest és un pagès», en un to despectiu, i penso, per ser pagès, per treballar la terra, has de tenir molts coneixements...
—També em trobo amb gent que pensa que som els jardiners del paisatge, amb una idea massa romàntica de la pagesia. Als joves, però, quan els explico el tipus d'agricultura que fem servir, ho entenen de seguida.
—I la societat en general, coneix prou bé la feina del camp?
—Crec que no. Fa unes setmanes, collíem les olives i va venir l'escola de les Cabanyes. A mitja visita va saltar un nen i em va dir «les olives farcides quan les colliu?» Em vaig quedar glaçat! Tinc un amic que és professor i m'explica que els nens dibuixen gallines amb quatre potes. El problema és més greu del que sembla: la desconnexió no es culpa dels nens, és culpa dels pares i dels professors que no expliquen com és i d'on ve el menjar que serveixen a taula. La societat s'ha acostumat a anar al supermercat, comprar el menjar net i envasat, i tornar cap a casa. Aquí s'acaba la relació amb el proveïdor.
—La gent del camp ha pogut anar a la ciutat... ha pogut conèixer el millor de cada lloc. En canvi, la gent de la ciutat només té el coneixement del seu món. El camp encara no s'ha obert a la ciutat en aquest aspecte.
—És un bon problema perquè cada cop les ciutats són més grans, sobretot les del litoral. El meu pare té família a Bot, a la Terra Alta. Allà és molt més rural que aquí i la gent jove veu que no tenen, ni de bon tros, els serveis que tenen a les grans ciutats. Els pobles són com al Priorat, molt separats entre ells. I què passa? Que la gent se’n va a les grans ciutats. Si hi ha algú que es queda és perquè té subvenció. Com per exemple, les subvencions per crear el teu celler. Si vius en una zona deprimida, tens més facilitats per aconseguir-la. Nosaltres ja som àrea metropolitana i no ens hi podem adherir amb tanta facilitat. La Terra Alta és la comarca en què més gent jove ha creat un celler. I ho hem de celebrar. Les subvencions han servit per a alguna cosa, com a mínim per fixar població jove al món rural. Però no és la norma. El fillol del meu pare és professor i ha marxat a Tortosa. La seva germana va estudiar mecànica i també ha marxat de Bot. Tots dos estudiaven a Vilanova i la Geltrú. Aquella zona està força deixada de la mà de Déu. Des del Govern no fan gaires inversions... tret que siguin per trinxar el territori amb molins de vent que generen electricitat que ells no gasten! És el que ens faran aquí mateix d'aquí poc. Si, entre tots, no comencem a defensar el Penedès, entre logística, polígons, MATS, plaques i molins, ho tenim ben pelut. Jo ja he vist alcaldes agafats del bracet amb inversors i dir-los «aquest pagès està amb l’aigua al coll, ofereix-li això i el terreny ja és teu! Ofereix-li plaques per deu veremes i no et podrà dir que no!». Ho he sentit amb aquestes orelles! I també he vist vinyes de grans famílies vitivinícoles abandonades per posar-hi plaques. Això que tenim el privilegi de veure ara, aquest paisatge mediterrani, faran flist-flast! Ho esborraran en un tres i no res!
—A l'Alt Penedès la pagesia encara té força múscul... a l'Anoia i al Baix Penedès potser no tant.
—Al Baix Penedès la pagesia està molt tocada. Les cooperatives liquiden el raïm a vint cèntims el quilo! Fa poc, vaig anar-hi a arreglar oliveres i em van explicar que molts pagesos de la zona estan arrencant vinyes i oliveres centenàries. I saps el millor? Que moltes d'aquestes oliveres acabaran a França o a Itàlia, on les esperen amb els braços oberts! I al terreny planten vinya nova, industrialitzada fins al moll de l'os. És una situació molt trista. Tot això és patrimoni que perdem.

Capvespre a la finca

Amb aquesta reflexió girem cua i desfem el camí cap a la Torreta dels Bous.

Marges per retenir la terra i l'orgull d’una professió

—Fa poc vaig anar a fer un curs al Pla de Manlleu per aprendre a fer parets seques. Primer de tot, que t'ha d'agradar molt perquè és una feina molt dura i carregues molt de pes. En un dia pots arribar a moure ben bé una tona de pedres. És una barbaritat! I segon, que apilar pedres amb un cert sentit és molt difícil. És com un Tetris i has de pensar molt bé cada moviment. A més, no és el mateix fer un marge que un mur o una barraca de pedra seca: cada construcció té la seva tècnica. Per exemple, en el mur només veus una cara, però l'altra també s'ha d'aguantar. Per cada metre de paret seca que veus, al darrere n'hi ha d'haver mig metre més. Si veus un marge de dos metres, pensa que a dins encara n'hi ha un altre! A prop de la muntanya de Sant Jaume, al costat de la pedrera, hi tinc les oliveres. Allà hi ha uns quants marges que potser fan cinc metres... Fes números de la quantitat de pedra que es necessita! Les persones grans de les Cabanyes em van explicar que els propietaris de la Torreta dels Bous van llogar tot el poble per fer els marges. Imagina't la feina que comporta!
—A la banda nord de la muntanya, davant de Ca l'Amic, caminant entre corriols, encara pots veure molts marges de pedra seca abandonats. Fa molts anys, Sant Pau i Sant Jaume devien estar llaurats de dalt a baix.
—Segurament. Si mai tens temps, agafa el corriol que baixa de la bassa fins a l'escala. En aquell vessant de la muntanya hi tinc tres llenques de terra. Els de la DO em van arribar a dir que estava tallant el pulmó verd de les Cabanyes! Els vaig respondre que ja conservava la part del bosc, però que les llenques de terra en què hi havia les oliveres les volia recuperar... Si els meus pares no haguessin viscut aquí tots aquests anys, la masia ja estaria a terra... La Torreta dels Bous seria una altra Pelegrina.
—I ara ja depèn de tu...
—Ja fa quatre anys que vaig agafar el relleu al meu pare. Quan era més jove no ho veia gens clar. Jo havia estudiat per ser fuster i, de fet, vaig treballar-hi molts anys. Quan ets jove tens altres prioritats i també veia que fent de pagès no m’hi podria guanyar la vida... Però als trenta vaig decidir intentar incorporar-me a pagès, intentar explicar la meva feina i continuar l’agricultura ecològica que ja practicaven els meus pares. Per agafar un projecte d'aquesta magnitud crec que has de tenir força maduresa i uns certs valors. Abans era fuster i treballava amb fusta morta; ara que sóc pagès treballo amb fusta viva.
—A més, si treballes al camp veus una evolució al llarg de l'any i al final reculls un fruit, que en aquest cas és físic, palpable...
—Sí, sí. Aquest aspecte és brutal.

Entrada del migdia

Arribem a l’entrada de la Torreta dels Bous. A peu, el Penedès es torna encara més acollidor, plaent i en absoluta sincronia amb la lentitud endèmica de la marinada d'aquesta hora de la tarda.

—L'insecte del logo, el coneixes?
—Una xoriguera, no?
—Correcte! Té molts noms: xoriguera (Forficula auricularia), tisoreta, papaorelles... el vam escollir com a distintiu perquè a la verema te la trobes per tot arreu. A més, és un molt bon indicador de la salut de les vinyes. Al celler han vingut sommeliers d'estrella Michelin, gent entesa del sector, i és una pregunta que sempre els hi faig perquè em dona molta informació sobre els seus coneixements de la vinya. Molts m'han respost que era un escorpí! Imagina't... Amb aquesta resposta ja m'estàs dient que no has fet una verema en la teva vida ni has trepitjat gaires cellers en aquesta època de l'any. Pots tastar molt bé, però de coneixements de camp no en tens.

Superada la closa, davant de la porta del celler, hi ha un pati solitari i humit. A l’esquerra quatre o cinc xiprers (Cupressus sempervirens) estilitzats, tornejats en espiral, prims, pintats d’un color verdós, flanquegen la descompactadora.

—La descompactadora de què parlàvem abans és aquesta. La vam fer entre el meu pare, jo, els Marrugat de la Granada (en Josep i en Tòfol) i el Josep Cuscó de Cantallops. Érem els quatre que vam començar a compostar els fems per a les nostres vinyes ara fa uns anys. Amb el meu pare ja feia temps que miràvem màquines com aquesta, però el preu de mercat era prohibitiu. Una eina d’aquest estil et pot costar entre deu i vint mil euros. Són molts diners! Per sort, la meva formació com a fuster em va ensenyar a tocar l’ordinador i a fer quatre plànols. De cada màquina que miràvem ens agradava alguna cosa diferent i les anàvem dibuixant totes a l’ordinador. Quan vam tenir el prototip a l’ordinador vam aprofitar que el meu pare també sap soldar. Es van alinear els astres! És una estructura quadrada en què les peces van entrades un mil·límetre a dins de la biga. Soldes les diferents peces i ja tens l’estructura feta. L’únic que vam haver de comprar van ser les cametes, la resta és feta a mida. En total, ens ha sortit per mil euros. Dos-cents cinquanta euros per cap.
—Us heu estalviat una bona pila de diners!
—I tant! A més, aquesta màquina ja l’he llogat a diferents viticultores del Penedès. Ara estem mirant de substituir la pedra de pes que porta que fa que s’enfonsi a terra per un pes de tractor més professional. Amb el que guanyem podem anar fent cosetes i renovar eines.

Tornar a elaborar vi

Entrem al celler. La porta de fusta, després de força anys sense gaire moviment, torna a grinyolar amb força. A la Torreta dels Bous, a principis de segle, s'elaboraven litres i litres de vi. Els bocois de fusta són l’esquelet silenciós d'un passat que reviu de mica en mica; com si el temps s'hagués aturat entre les parets de pedra, però que si les fregues amb la punta dels dits es desprenen els records d'aquells dies de verema, de l'olor del raïm i del ressò de les converses dels viticultors que ens han precedit.

El Ferran obre les portes del celler

—Què hi tens en aquest dipòsit?
—En aquest dipòsit hi tinc el preparat 500. L’hem de remenar una hora perquè surti bé!
—Millor una persona que una màquina?
—Encara no hi ha màquina que superi la feina d’un bon artesà. Parlem de les màquines de collir? Els comercials et diuen que és més ràpid, més econòmic i que no perds tant de temps, però quan veus la realitat... S’emporten les brocades que l’any que ve haurien de créixer; deixen el cep ple de ferides... i no cull raïm sinó una pasta que s’oxida i s’enfosqueix només caure al dipòsit de la màquina. Per això han de posar tants sulfits de seguida. Si culls a mà respectes la integritat del cep i del raïm i els gotims no s’aixafen i es mantenen bé unes vint-i-quatre hores. Llavors pots elaborar sense sulfits. Ara bé, has de tenir tacte, bona mà i una sanitat impol·luta!

Premsa vertical

Tastem l’ancestral mentre continuem conversant sobre els problemes de la pagesia.

—Aquest és l’ancestral de Mulet Viticultors. Va néixer com una prova i ens va agradar tant que l’hem continuat elaborant. Merlot amb un punt de xarel·lo que li dona frescor. Com el veus?
—M’agrada molt. Fresc i amb la bombolla vibrant però ben integrada. Quantes ampolles en feu?
—Unes 900. A l’etiqueta hi hem reproduït unes pintures rupestres de dos arquers prehistòrics que hi ha a prop de la vinya que cultivem, a Olèrdola.
—Els ancestrals són una sacsejada al paladar. Esperem que sacsegin moltes més coses.
—Salut.
—Salut.

No és una qüestió d'urgència sinó d'emergència

El temps del cep es mesura amb una lentitud extrema. Ben lluny dels dies de l'home, accelerats i breus. A poc a poc, les arrels se submergeixen a la terra; més lentament, el tronc esdevé gruixut i robust; amb una escorça trencadissa, rugosa, resseca; les branques s'enlairen i s'expandeixen. Els circells es recaragolen, els pàmpols canvien de color, del verd de la primavera als ocres de la tardor. Temps cíclic, pausat, reposat. Un temps del qual no disposen els pagesos. I ja no és una qüestió d'urgència sinó d'emergència: o es posen solucions a la problemàtica dels petits productors de forma immediata o en pocs anys desapareixeran engolits per les grans corporacions. El nombre de masies abandonades o derruïdes —la pelegrina n’és un bon exemple— no fan més que augmentar. El preu del raïm fa anys que no puja significativament. La llista de reclamacions, malauradament, seria llarga i demolidora. Com la major part de les vegades, la solució més factible és la de passar per caixa, pagar l’impost revolucionari dels penedesencs, i recolzar a títol individual petits productors per assegurar-ne la viabilitat. Com a país, però, ens mereixem molt més que deixar l’alimentació, la pagesia o el patrimoni arquitectònic en mans de quatre romàntics. I sort en tenim d’aquests romàntics... El Ferran em va dir que la terra hauria de ser per a qui la treballa i l’estima. No hi puc estar més d’acord. I és feina nostra cuidar i protegir qui la treballa. Qui trepitgi les seves terres entendrà com en són d’important per a tots nosaltres les persones que estimen la seva feina. Com deia Joan Fuster al seu Diccionari per a ociosos, «tota política que no fem nosaltres serà feta contra nosaltres.» Potser va sent hora de donar un cop de puny sobre la taula i situar les necessitats de la petita pagesia a l'agenda política.

Emprenc el retorn. Pel retrovisor veig l’escampadissa de llums de les Cabanyes sota un fil de lluna. Les caderneres (Carduelis carduelis), en zel, canten entre el verger de la família Mulet. Quan el Penedès és humit, és un jardí, una clara verdor dilatadíssima. Quan el Penedès és sec, una capa de pols finíssima, de color d’argila, ho cobreix tot.

Subscriu-te al butlleti de Visionaris