Celler Cairons: el vi de l'Oriol batega al cor de la ciutat

La capital del vi

Mig amagat al cor d’un dels carrers més emblemàtics de Vilafranca, entre edificis dels anys setanta i cases de barri amb regust de vida ben viscuda, el Celler Cairons és una de les poques mostres que encara conserven l’esperit, el testimoni de què fou la vila –que tan sovint ha estat anomenada capital del vi–, i el seu vincle indestriable amb el cultiu de la vinya. Ara, de tot aquell passat agrícola –dir-ne “gloriós” potser seria massa exagerat– en queden pocs rastres evidents. Però, quants petits cellers guardats en l’oblit, tapiats o derruïts trobaríem en els soterranis de moltes cases particulars vilafranquines? És per això que entrar en un celler pletòric de vida, situat en una de les artèries principals de la ciutat, esdevé un petit miracle, una d’aquelles ocasions que la vida et posa davant gairebé sense avisar, com una sort inesperada que ens recorda que, al capdavall, el passat s’entesta a persistir, per més que es vulgui amagar.

Aquesta tarda he quedat amb l’Oriol Fàbregas, un jove llicenciat en geografia que, després de passar uns anys analitzant mapes i explicant la distribució dels elements de la superfície terrestre, va descobrir que el seu lloc no era dins d’una oficina, sinó dalt d’un tractor. Fill de la terra i apassionat del camp, l’Oriol ha restaurat amb cura l’antic celler del seu avi, construït als anys cinquanta del segle passat, per transformar-lo en el seu propi espai urbà de vinificació. En aquest emplaçament singular, al bell mig del carrer d’Amàlia Soler, l’Oriol elabora vins i escumosos utilitzant raïm de les seves pròpies vinyes ecològiques.

En un carrer de Vilafranca...

L’Oriol m’espera a l’entrada del celler. Un petit rètol col·locat a la porta de fusta és l’única pista que ens informa del que s'hi amaga a dins. És una entrada humil, d’aquelles que es passen de llarg si un no sap ben bé on va, com si el celler preferís guardar-se el seu encant per als qui ja el coneixen.

—I aquesta premsa tan gran?
—La vaig restaurar l’any passat. La va portar el meu avi de la cooperativa de Batea, a la Terra Alta. És la primera premsa que hi va haver en aquest celler.
—Quan va començar a fer vi el teu avi?
—Als anys cinquanta. El meu avi feia de forner i de pagès alhora. El seu pare tenia un forn de pa a la Parellada que ja no existeix. Es deia La Espiga de Oro, però tothom el coneixia com Cal Campeny. Van fer el que es feia abans: els diners que estalviaven s’invertien a comprar terra. En aquell temps, tothom es feia el vi a casa. Però no l’embotellaven, el venien als marxants de vi.
—A grans cellers?
—No, no. Crec que més aviat a cellers mitjans. Malauradament, als anys vuitanta, quan es pagava bé el raïm, a casa van deixar de fer vi i aquest celler va quedar com el garatge dels tractors.
—I el teu pare?
—Va deixar el forn i només s’ha dedicat a la vinya.
—On teniu les finques?
—Repartides pels voltants de Vilafranca. Són petites parcel·les: la principal en direcció a la Múnia, una altra darrere de l’hospital, una al vessant de la muntanya de Sant Pau i una més cap a les Cabanyes.
—Notes diferències amb el tipus de sòl de cada zona?
—Sí, molta. I mira que totes les vinyes es troben a menys de quinze quilòmetres entre elles, però difereixen en els nivells de calç i argila. Per aquest motiu he d’escollir cada portaempelt amb molta cura.
—Què tens plantat?
—Tinc xarel·lo, macabeu, chardonnay, malvasia de Sitges, garnatxa blanca...
—On la tens la malvasia?
—Molt a prop del celler del Joan Rubió, al costat de la rotonda entre Cal Rubió i la Muscarola. Amb el Joan tenim moltes parcel·les confrontants; ell i el meu pare són cosins tercers. La nostra família ve dels Monjos, molt a prop d’aquella zona.
—I la garnatxa blanca?
—Fa tres anys que la vaig plantar al darrere de l’Hospital, al costat del chardonnay. Enguany serà el primer any que la colliré. Una part la vendré, i amb l’altra faré un nou vi.
—Quina filosofia teniu a les vinyes?
—Treballem amb ecològic: feromones, adob orgànic, sofre i coure. Només això.
—Fas molts vins?
—Ara mateix, dos xarel·los (un de tranquil i un d’escumós), una malvasia de Sitges i un cabernet sauvignon. Aquest últim l’elaborem amb la vinya de vi negre més qualitativa de casa. Sé que el cabernet sauvignon no està gaire de moda al Penedès, però em va fer gràcia treballar-lo.
—Al Penedès tenim la sort que moltes varietats funcionen d’allò més bé.
—És una vinya que la va plantar el meu avi, i per a mi té un significat especial.
—Quants anys té?
—Uns trenta, com a mínim.
—Seria una llàstima no aprofitar-la.

Fer i refer és la manera natural de caminar pel temps

—Aquest és el celler antic?
—Sí. El conservo perquè també hi faig visites. El meu avi va construir els vint-i-cinc cups caironats que hi ha. D’aquests vint-i-cinc, nou estan comunicats i adaptats com a espai per fer la criança dels vins.
—I ell feia les obres?
—Sí, i també enrajolava els cups; li agradava molt la construcció.
—Quina era la capacitat de producció del celler?
—Aquí hi havia espai per a dues veremes. Abans en collies una, la guardaves i especulaves amb el preu. La venies al juliol, quan hi havia més escassetat de vi, i llavors el podies vendre per una pesseta més. Per això el celler té tanta capacitat. Però pensa que abans no teníem trenta-cinc hectàrees de vinya. Al Penedès hi havia molt camp diversificat: les famílies combinaven meitat vinya i meitat blat o ordi. Potser entraven unes quinze hectàrees de raïm, no més.
—I ho premsaven amb aquesta premsa?
—Sí, amb aquesta vertical. És una relíquia. Després vaig començar a treballar amb una de contínua, però era un sistema molt poc qualitatiu. La guardo perquè fa bonic. I a partir d’aquí és l’espai que he arreglat una mica. He fet el terra nou, he pintat, he ignifugat…
—Cada dipòsit d’aquests no deu ser barat…
—Gens ni mica. I sort que els vaig comprar abans de la pandèmia. Vaig fer la inversió just abans que pugés tant el preu de l’acer. L’any següent ja valien el doble del que jo havia pagat. La premsa i la desrapadora, per sort, les he pogut aprofitar.
—Però aquí entres el raïm?
—Sí, sí. Amb caixes que vaig comprar als d’Albet i Noya.
—Deu ser divertit veure’t maniobrar amb el remolc enmig de l’Amàlia Soler! Hi ha altres cellers a Vilafranca al bell mig de la ciutat?
—Al barri del Molí d’en Rovira hi ha cellers com Alemany i Corrió, però al nucli soc jo sol. Al Pati del Gall tinc un amic que, dins d’un pàrquing, hi té quatre cups…
—Tots aquests cellers als soterranis de Vilafranca s’haurien de documentar o es perdran. A l’Empordà, el Jordi Esteve i la Clara Isamat van fer un llibre on recollien els antics cellers de l’Albera.
—I tant! Alguna petita joia encara trobaríem.

Continuem passejant pel celler, sense pressa, mentre l’Oriol, amb l'aire serè i pròxim dels qui treballen al camp, es deixa anar en una conversa que flueix com l’aigua. És afable, de tracte fàcil, amb una senzillesa que no és pas simple, sinó honesta, carregada d’aquell sentit comú que avui sembla tan escàs. Parla amb un to suau, com qui no té res a amagar i tot per compartir, i s’hi endevina la paciència de qui ha après que el vi –com la vida– no es fa amb presses.

—I aquesta premsa és la que fas servir en l’actualitat?
—Sí. Em va costar 1.500 €. La vaig pintar i restaurar tota.
—També la vas restaurar tu sol?
—De dalt a baix. Vaig treure l’òxid, vaig desmuntar les plaques una per una i les vaig pintar. Algunes estaven una mica doblegades i també les vaig haver d’allisar. Restaurar-la em va costar uns 300 € amb la pintura i tot. Una premsa nova, d’acer inoxidable i pneumàtica, ara em costaria uns 30.000 €. Si vols començar, has d’anar buscant coses de segona mà i restaurar tot el que puguis.
—I tema ajudes, què?
—Jo no vaig demanar res. Els gestors m’han comentat que aquestes ajudes estan pensades per grans empreses. Has de presentar projectes i aconseguir molts punts. I qui fa molts punts? Les grans empreses. Elles poden posar plaques solars, instal·lar un sistema de recollida d’aigües…
—La història de sempre, vaja… I això?
—Aquesta és l’antiga tremuja on tiraven el raïm. Com que jo entro el raïm amb caixes, ja no la faig servir.
—I els cairons que la recobreixen, d’on són?
—El meu pare diu que venien de la rodalia de Girona.
—Tothom que conserva un celler antic els té iguals.
—Sí, els cups de finals del XIX i els dels anys seixanta del segle passat eren pràcticament idèntics. Els cairons dels cellers més antics eren de 25 x 25 cm, però al segle XX van reduir-se a 20 x 20 o 15 x 15 cm. A casa, els més nous són de 15 x 15 i els més antics, de 20 x 20. Com més antics, més rústics es veuen. Aquesta tremuja és dels anys seixanta.
—Veig que comunica amb la part de baix...
—Els cups del meu avi eren massa grans per poder-hi vinificar. El que vaig fer va ser rebentar la volta d’un cup i comunicar aquest espai amb la planta de baix. Al soterrani és on els vins fan la criança i el repòs en ampolla. Ara hi anirem.

Revisitar el celler de l’avi

Baixar l’escala de caragol no és només un descens físic, és un viatge emocional, un camí cap a les arrels, cap a la vida viscuda amb la convicció que el que es construeix amb amor sempre acaba resistint. Els cairons, vermellosos, simples, són el reflex exacte del caràcter de la gent que va construir aquests cellers dels anys de postguerra: sòlids, pràctics i modestos. Cada rajola va ser col·locada amb paciència infinita, l'una darrere l’altra, sense que ningú pensés mai que allò que feien era una obra d’art. Però ho era.

—Ara tinc el celler força buit. Per sort, he venut gairebé tot el vi. Vaig començar amb un distribuïdor que cobria el Penedès i Tarragona, però l’estiu passat vaig conèixer un noi que m’ho va començar a distribuir a Barcelona, Lleida i Girona. Fa dues setmanes, a més, vaig enviar la meva primera partida de vins a l’estranger, concretament a Àustria.
—Senyal que fas bé la feina… Veig que tens botes del Torner?
—Sí. Els blancs els treballo amb castanyer i els negres, amb roure.
—Què hi aporta, el castanyer, als vins?
—El castanyer és una fusta de baix impacte. No té els gustos tan torrats i intensos del roure americà, de manera que respecta més la fruita.
—I oxigena més?
—Sí, és més porós i provoca una evaporació molt més gran. Cada dues setmanes he reomplir la bota amb un litre i mig de vi. Amb el roure, l’evaporació és molt més lenta. Amb castanyer has d’estar molt atent perquè el vi es pot oxidar fàcilment.
—I quin tipus de roure utilitzes?
—Francès i americà. Tinc dues botes de roure francès i una d’americà. El roure americà és més intens i marca molt el vi, per això només en tinc una. Les utilitzo per al vi negre.
—I aquí què hi tens?
—Això és collita 23… Aquí hi havia la rima del 22, que l’he acabat. Ara he d’encetar aquesta, i a la verema tornarem a omplir aquesta rima.
—T’he de dir que em té fascinat la netedat del celler.
—Està lluent perquè me’n vaig fer un fart, de netejar. Estaven tots els cups tartaritzats. Si t’hi fixes, hi ha molts cairons pelats de tant de rascar amb la rasqueta.
—I aquest passadís també l’has fet tu?
—Sí. Primer vaig marcar cada cup amb una mola. Després, vaig fer el forat amb un martell neumàtic. I per últim, amb un escaire vaig marcar el portal perquè quedés ben alineat. Mon pare i jo, amb una pala i un cup, fèiem viatges constantment cap a dalt per treure la runa.
—Ton pare t’ha ajudat molt?
—Pel que fa a treure runa, sí, però per fer les obres, no tant. Ell ja té la seva feina, però també s’ho sent seu. No li va costar gaire donar-me un cop de mà.
—Veig que també treballes amb damajoanes.
—Sí, són dos experiments. La primera és una mistela que vaig fer el 2018. I aquesta altra és un vi dolç de panses. Vaig collir tres-cents quilos de xarel·lo i els vaig penjar al local on guardo els tractors, perquè es pansifiquessin. Els raïms no es van pansificar tant com les panses que compres al supermercat, però estaven tous i dolços. Quan vaig veure que estaven al punt, vaig dir: “Ho premso!” Perquè t’ho imaginis, de tres-cents quilos només en van sortir uns cinquanta litres. És un vi dolç natural. Ara encara està viu, traient gas. (Treu el tap de la damajoana.) Mira, ara no ha petat, coses del directe, però de vegades encara ho fa. Per això encara no el vull embotellar.

—Aquest espai és immens. Quan baixava, no m’ho imaginava tan gran.
—Potser ho veus així perquè està molt buit, però fa mig any te l’has d’imaginar ple d’ampolles.
—A quina temperatura estem aquí baix?
—A setze graus. A l’hivern baixa fins als dotze i a l’estiu puja fins als vint, però el canvi és molt gradual. No hi ha ni xocs de calor ni de fred. Aquí al soterrani, el clima és estacional. La humitat es mou entre un 70 i un 75 %, que és ideal per mantenir els taps i les botes en bon estat: ni s’assequen ni es podreixen. Això sí, a ple estiu, quan la humitat puja massa, he de posar un deshumidificador.
—I les visites, com les portes? Aquest espai s’ha de conèixer.
—Doncs gairebé cada cap de setmana en tinc alguna. Pensa que, quan algú pregunta a l’oficina de turisme quin celler poden visitar sense sortir de Vilafranca, els envien al meu. És que a Vilafranca no hi ha res. Potser Mas Tinell, direcció a Sant Martí? No se m’acut cap altre lloc.
—Pinord?
—Ara es traslladen a les Masuques, i no sé si al Molí d’en Rovira fan visites.
—I el viver de cellers?
—Tampoc és visitable, que jo sàpiga. Fan els Dijous de Vi, però no és una visita enoturística a la manera.
—On puc comprar els teus vins a Vilafranca?
—A la Central els tenen tots. A restaurants, els trobaràs a Cal Ton, a Cal 33, al Vilagut i al Cigró d’Or. Al Vinseum i a Can Caneló també tenen l’ancestral. Vilafranca me l’he treballat molt. A més, quan explico que el celler està al mig del poble, els hi fa molta gràcia.
—I aquí què tens?
—La malvasia de Sitges. La meitat la vaig posar a l’àmfora i l’altra meitat a la bota de castanyer. Va passar l’hivern i ho vaig tornar a adjuntar a l’inoxidable. Vaig esperar fins al juny perquè precipités i ho vaig embotellar. L’àmfora fa la feina de la criança sense aportar el gust de fusta. Li treu la joventut i li aporta complexitat, volum i estructura.
—I una certa melositat?
—Sí, perquè el vi passa més temps en contacte amb les mares. Les mares li donen aquesta untuositat i cos. És més per les mares que pel recipient en si. Què et sembla si tornem a dalt i tastem els vins?
—Me’n moro de ganes.

Complicitats al voltant d’una ampolla

—Comencem amb l’ancestral, un 100 % xarel·lo provinent de les vinyes de Cal Planes i de les Conilleres, les més velles i calcàries que tinc. Faig la verema amb caixes, entro el raïm i comença a fermentar en inoxidable. Quan queden 20 grams de sucre, l’embotello. Després passa a fer criança en ampolla un any.
—Un any?
—Com a mínim. Aquest el vaig desgorjar fa tres setmanes, així que deu tenir uns disset mesos.
—Treballes amb sulfits?
—Sí, a l’entrada de la verema n’hi poso una mica. Hi ha llevats que poden donar males aromes que són força sensibles al sulfurós. Així m’estalvio complicacions.
—Aquest és el primer vi que vas elaborar?
—Els dos xarel·los: l’ancestral i el vi tranquil.
—Per què xarel·lo?
—Perquè abans de fer aquests dos vins ja havia fet petites produccions d’autoconsum amb xarel·lo. Amb aquesta varietat ja tenia experiència… i eren els primers vins del celler, així que volia anar sobre segur. L’any següent ja vaig fer el negre i la malvasia de Sitges.
—Boníssim! En boca té un anisat increïble!
—Gràcies! La gent em diu que és un xarel·lo molt varietal. Està embotellat a mitja fermentació. Ha de mantenir tota l’essència…
—I el final amarg també el marca molt. De veritat, molt bo.

L’Oriol, assegut davant meu, m’escolta amb silenci, reflexiu, deixant tot el protagonisme a les ampolles, com si sabés que no hi ha paraules més clares que les dels seus vins.

Tastem el vi tranquil de xarel·lo.

—També és molt bo. Té una acidesa molt marcada, pes en boca i l’amargor final característica de la varietat.
—Aquest vi prové de la mateixa vinya que l’ancestral, collit el mateix dia, però vinificat de forma diferent. Comença a fermentar en inoxidable, i a mitja fermentació el passo a les botes de castanyer. Allà hi passa tot l’hivern; en aquest cas, cinc mesos.
—Amb les seves mares?
—Sí.
—Fas bâtonnage?
—També. Com que el castanyer evapora molt i he de reomplir les botes cada deu o quinze dies, aprofito i faig el bâtonnage.
—És supermelós en boca…
—Aquesta vinya em dona habitualment 12,5 graus, però aquest any de sequera m’he quedat en onze i poc. És el que hi ha.
—No li falta res. I tema vinificació, ho fas tot sol o tens algú que t’ajuda?
—D’enologia? Tot sol.
—És que estan molt ben fets.
—El secret és saber què tens a la vinya, collir a mà, llençar cada gotim que no està bé, processar-ho ràpid, controlar bé la temperatura, reomplir les botes sovint i tenir paciència. No hi ha més misteri!
—Els dos vins que he tastat m’han sorprès molt. Aquesta acidesa tan marcada i la sensació anisada en boca són espectaculars. M’encanta! Aquest últim, però, té un punt més llaminer...
—Això és gràcies a la bota de castanyer. Té un punt de dolçor subtil que es nota. Per mi, és ideal per al blanc. S’aprecia la criança, però no té el perfil típic de les botes franceses o americanes. El castanyer dona notes de fruits secs i brioixeria que lliguen molt bé amb els blancs. Ara, en els negres ja és una altra història. Els vins negres necessiten més intensitat, però amb blancs, continuaré treballant amb castanyer perquè em funciona molt bé.
—I aquesta etiqueta?
—Aquesta és la primera etiqueta que vaig fer. El disseny és d’un noi italià que es dedica a fer tatuatges. Li vaig enviar una foto del meu tractor, que era la imatge que tenia al WhatsApp, i li vaig demanar que la convertís en una il·lustració. També li vaig dir que hi incorporés tres animals típics del Penedès: una garsa, una llebre i un senglar, però amb el seu estil personal.
—Té molta força visual.
—El primer esbós que em va passar tenia el sol amb ulls i boca, però vaig pensar que era massa carregat. Li vaig dir que fes el sol més simple, sense cara, i ja ho vam tenir gairebé resolt. Té un aire com de caràtula d’un grup de metal. Al final, és el tipus d’il·lustracions que m’agraden. Però quan vaig començar a treballar amb els vins, vaig tenir dubtes. Pensava que potser era massa extremada i vaig plantejar-me fer alguna cosa més convencional.
—Al final vas optar per aquesta, però.
—Sí, em vaig deixar portar pel que m’agrada a mi. Vaig pensar: si començo adaptant-me al que crec que agradarà a la gent, ja vaig malament. De moment, encara ningú m’ha fet un comentari negatiu sobre les etiquetes.

Tastem la malvasia de Sitges.

—Aquest és la malvasia de Sitges 2022. És de la vinya que vaig plantar al costat de Cal Rubió, a prop dels Monjos. És el primer any productiu. És una terra superpobra, molt argilosa. Pots agafar un grapat i fer-ne un ninot de fang! Segurament és la vinya més pobra en matèria orgànica que tinc. En anys secs, pateix moltíssim. L’any passat, el 2023, vaig haver de llençar tots els gotims a terra perquè, si no, els ceps s’haurien mort. Ja m’he fet la idea que en anys complicats d’ aquesta vinya no en podré fer vi…
—Això encara el fa més especial.
—És una vinya que dona vins molt fins i elegants i paga la pena.
—Es noten les aromes característiques de la malvasia, els hidrocarburs, però molt subtils.
—Quan una varietat aromàtica fa criança, ja sigui en àmfora o en bota, perd aquella aroma tan intensa i es torna més fina i delicada.
—M’encanta perquè en tots els vins es nota la teva mà. Tots tenen aquesta melositat en boca.
—La bota de castanyer els hi aporta aquesta cremositat en boca.
—Doncs visca la bota de castanyer! Quina suavitat.
—Sempre intento que els vins siguin molt fins i senzills. Estic molt content de com estan quedant… i veig que agraden.
—I l’etiqueta?
—Aquesta està inspirada en la història de la varietat. Està documentat que va arribar a casa nostra arran de les conquestes de la Corona d’Aragó a Grècia, i que des d’allà es va escampar per tot el Mediterrani. A l’etiqueta hi vaig voler incloure aquest context històric, però no sé si ho he aconseguit. Pensa que algunes persones m’han arribat a preguntar si eren vikings!
—És una etiqueta molt bonica, també.
—També l’ha fet un italià, però aquest viu a Barcelona.
—Malgrat ser d’artistes diferents, les tres etiquetes semblen part d’una mateixa col·lecció.
—Sí, es podrien confondre fàcilment com a obra d’un mateix il·lustrador. Els estils s’assemblen força i mantenen una coherència.

Passar una estona gaudint i parlant de vins amb qui sap d’on venen i com s’han fet és un plaer tan subtil com irreemplaçable. Però el més extraordinari no són pas les paraules, sinó la complicitat que s’hi crea.

La lluita silenciosa entra la terra i el futur

—Vens d’una nissaga de viticultors. Els teus pares et van animar a seguir la tradició familiar?
—Més aviat al contrari! De petit em van dir moltes vegades: “No t’hi dediquis!”
—És una frase que tot fill de pagès ha sentit moltes vegades.
—Jo vaig estudiar geografia i vaig fer un màster en urbanisme. Ja sabia què era treballar a la vinya: molts caps de setmana i alguna verema les havia viscut de prop. Però quan vaig començar a treballar del que havia estudiat, em vaig adonar de seguida que no era el que m’agradava. No em veia tota la vida assegut en una oficina. Volia estar a casa, a prop de la vinya.
—Com s’ho van prendre els teus pares?
—No va ser fàcil. Els va costar acceptar-ho, sobretot després de veure’m tants anys estudiant. Ser pagès no és una feina prestigiosa, però amb el temps s’hi han anat acostumant.
—Ara ja ho veuen bé?
—Sí, ara veuen que és el que m’agrada i em fa feliç. Estan orgullosos del canvi que he fet. Al principi, pensaven que era un gandul i que no m’agradava treballar.
—No ets el primer viticultor que visito que m’explica el mateix.
—És que és un procés. Al final, acabes tornant al que realment et mou.
—Has tingut algun referent abans de començar a elaborar els teus propis vins?
—Sí, Esteve i Gibert! Abans d’obrir el celler eren el meu referent, sens dubte. Per com és ell, pel tipus de vins que fa, per com treballa, per les dimensions del celler, per la maquinària… per tot en general.
—Tens al cap un límit de producció com a celler?
—Sí, 10.000 ampolles! A partir d’aquesta xifra crec que ja necessitaré una altra persona. Fins a 10.000 em veig capaç de fer-ho tot: estar a la vinya i elaborar els vins. Però vull ser a la vinya, no només al celler. De sis dies que treballo, cinc els passo a la vinya. M’agrada molt.
—Has arribat on volies?
—Encara em queda molt per aprendre, però estic satisfet amb el camí fet fins ara.
—Els vins que he tastat són per estar molt més que satisfet.

Camins que no s’esvaeixen

En el món de la pagesia, sempre hi ha hagut una lluita silenciosa entre la terra i el futur. Els pares que han viscut l’esforç aspre del camp somien que el seu fill tingui una vida més fàcil. Volen que estudiï, que aprengui el que ells no van poder aprendre. No pas perquè menyspreïn la terra, sinó perquè coneixen massa bé els seus rigors. Hi ha una barreja d’orgull i resignació en el gest d’un pare pagès que mira el seu fill amb els llibres sota el braç. Però també hi ha un cert dolor, un sentiment amarg. El pare sap que, en aquesta decisió, s’hi juga alguna cosa més que el futur del fill: s’hi juga la continuïtat de la seva feina, del que ell mateix ha construït amb esforç. És una renúncia feta amb amor i sacrifici.

Però a vegades el destí és capriciós i un vell camí que es perdia torna a ser transitat. El celler construït amb l’esforç i la fe de l’avi en uns anys de mancances, ha estat rescatat de l’oblit per l’Oriol, el seu net, que ha agafat tot el que hi havia —allò que era sòlid i honest— i li ha donat un nou impuls. Sense començar de zero, sinó respectant les arrels, i afegint-hi el que avui ell és capaç d’imaginar.

I és que un vell camí poques vegades desapareix del tot. Sempre hi ha algú que torna, que el redescobreix i li dona un nou sentit. I en aquest anar i venir dels passos, el camí esdevé memòria viva: un fil que lliga el passat amb el present, i el present amb tot el que encara ha de venir.

Què ens portarà el futur? No ho sabem, però sí que sabem que al Penedès ens calen molts més pagesos com l’Oriol, persones que treballen amb les mans i el cor alhora, amb aquella convicció, tan arrelada en la nostra terra, de treure’n un fruit que acabi donant color al got. I perquè no, de poetes, i gent que sàpiga fer pa amb la traça d’abans (prou franquícies, si us plau), gent que estimi els arbres i savis del camp que coneguin els capricis del vent, aquell vent que passa i no es deixa atrapar. Més que un any dedicat al progrés i als enginys de la modernitat, ens caldria un any d’atenció. D’atenció al territori, a les mancances del sector, a les persones que cauen i a les persianes que s'abaixen per no tornar a apujar-se.

Ser revolucionari, avui, no és pas afegir, sinó treure. No és córrer com si ens empaitessin, sinó frenar per observar. És donar valor a les coses que no es veuen, al silenci que tot ho diu, a la llum que tot ho revela, a la fragilitat de les petites coses i a la dolcesa que es troba, sovint, en els racons més amagats de la vida, com aquest petit celler mig ocult al cor d’un dels carrers més emblemàtics de Vilafranca.

M’acomiado de l’Oriol. Al carrer, tres o quatre persones fan les últimes compres abans d’anar a fer el sopar. Tot sembla funcionar amb un ordre silenciós i precís.